nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Les opinions del senyor Fernández Campo

Quan el senyor Fernández Campo era cap de la Casa Reial, va assolir fama de savi amb els seus silencis. La seva actitud era consemblant a la d'un polític mallorquí d'una certa rellevància que, en privat, reconeixia que el seu ascens espectacular dins l'organigrama jeràrquic del partit era degut al fet que mai no opinava. «Diguin el que diguin els altres "comentava" jo mir volar les mosques i no dic res perquè no sé res de res». Tanmateix tothom considerava que els seus silencis eren sinònim de reflexió, de sensatesa, d'intel·ligència en definitiva. Les mateixes virtuts va atribuir l'opinió pública espanyola al general Fernández Campo durant els anys de la transició, quan la majoria de la gent ficada en política s'escridassava per fer-se sentir. Enmig de qualsevol discussió aferrissada, a qualcú se li ocorria demanar, en veu alta, «què deu pensar de tot plegat el senyor Fernández Campo?». Aleshores tothom callava a l'espera que l'oracle es pronunciàs. I el senyor Fernández Campo no deia ni piu. Mirava els uns i els altres amb el seu esguard esquerp i sever, de frare d'El Escorial, i les parts litigants donaven la discussió per acabada en considerar que acabava de dictar sentència. En realitat, el senyor Fernández Campo no havia dit res de res. I sense dir res ha passat per la història més recent d'Espanya com un savi. Ningú com ell no ha tret tant de profit als silencis. Malauradament considera que ja n'hi ha prou de fer-se passar per una estàtua de pedra, i a la vellesa ens desvetla les línies bàsiques del seu pensament. Fa unes quantes setmanes va rebatre les opinions de gairebé tots els historiadors de l'Estat que atorguen a Catalunya un paper opositor al franquisme durant la Guerra Civil. Segons el senyor Fernández Campo, les anomenades tropes nacionals "és a dir, les espanyoles que desfilaven acompanyades per columnes de moros, alemanys i italians", foren rebudes entusiàsticament a Barcelona el gener del trenta-nou, mentre Companys travessava la frontera francesa. Aleshores la majoria dels comentaristes de l'actualitat passaren per alt la relliscada del senyor Fernández Campo, potser perquè el fet d'esbombar-la posava en entredit el passat democràtic d'un dels protagonistes de la transició. Però és evident que el senyor Fernández Campo ha agafat el gust a la paraula i no té cap intenció de mantenir la seva ben guanyada fama d'home de silencis. Potser qualcú malèvolament l'anima a dir en veu alta allò que pensa, des del convenciment que allò que pensa un personatge tan assenyalat dins el conservadorisme espanyol pot contribuir a l'enrariment de la convivència democràtica. El senyor Fernández Campo insinua que el Rei, en la seva condició de cap de l'exèrcit, podria veure's empès a intervenir en el conflicte d'Euskadi per a defensar la integritat territorial de l'Estat. La frase duu dinamita, i si aquest i aquell la fan seva entram en una espiral força perillosa, si més no idèntica a la que posaren en marxa els Mola, Queipo, Goded i altres generals colpistes per tal d'encolomar-nos quaranta anys de dictadura. La integritat o la disgregació d'Espanya no és cosa ni del Rei ni de l'exèrcit, sinó que l'han de decidir els ciutadans de manera pacífica, sense escarafalls ni histerismes tal com s'ha fet al Canadà amb el conflicte de Quebec o a l'extingida URSS. D'altra banda, cada vegada que la monarquia espanyola ha oblidat la neutralitat exquisida que li correspon mantenir i ha volgut fer passar el país per l'adreçador, n'ha sortit escaldada. Alfons XIII va comprovar-ho. Ho hauria de saber el senyor Fernández Campo.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris