cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Nicaragua, o la fragilitat dels somnis

Acabat d'arribar des de Nicaragua (fa dues setmanes ja us n'enviava algunes impressions), el país se m'apareix com un emblema de la fragilitat dels somnis. Viatjar a Nicaragua és sentir encara les aromes de l'aventura sandinista, el somni que va guanyar el cor d'homes com Gabriel García Márquez o Julio Cortázar. He pogut percebre aquest rastre en els capítols més èpics de les memòries de Sergio Ramírez, l'escriptor que va ser vicepresident del país en l'època de govern sandinista. L'he pogut percebre també en els records d'algun amic nicaragüenc, que em relata com als seus catorze anys va participar en aquella ingent demostració de generositat que va ser la Cruzada nacional de alfabetización, que va dur milers de joves educats a conviure amb les comunitats rurals més pobres. I el percep ara a l'alè de les antigues cançons sandinistes que vaig comprar pel carrer, i que escolt a casa: «Adelante, marchemos, compañeros, avancemos a la revolución, nuestro pueblo es el dueño de su historia, arquitecto de su liberación. Combatientes del Frente Sandinista, adelante que es nuestro el porvenir, rojinegra bandera nos cobija, patria libre, vencer o morir». Tanmateix, el viatge a la Nicaragua de l'any 2000 ens deixa sobretot el regust de les il·lusions trencades. El mateix títol de les memòries de Sergio Ramírez ja en porta la petjada: Adiós muchachos. Ramírez és un dels milers de desil·lusionats del sandinisme, o millor dit, del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) de Daniel Ortega. El procés de descomposició ètica de l'FSLN es va mostrar amb tota la seva cruesa després de perdre les eleccions de 1990, quan els dirigents no varen voler deixar el poder sense que una part molt important del patrimoni públic passàs a les seves mans, en allò que va ser internacionalment conegut com «la piñata». Els darrers anys, però, han viscut un nou capítol del procés: el pacte entre els sandinistes d'Ortega i els liberals del president Alemán. Aquest pacte ha permès a liberals i sandinistes monopolitzar els principals poders de l'estat (els òrgans de justícia, el del control electoral, el de fiscalització dels comptes públics) i establir unes normes electorals que deixen pràcticament fora de joc qualsevol opció política diferent. En molts de casos, l'arbitrarietat pactada entre els dos partits assoleix nivells de vertader escàndol. Des de publicacions de la prestigiosa Universidad Centroamericana (UCA) es diu que el cabdillisme d'Ortega i d'Alemán ha instaurat una dictadura de dos caps.

No podem oblidar que si el sandinisme va perdre les eleccions del 1990 va ser perquè la gent va votar contra una guerra promoguda des dels Estats Units. I tampoc no podem perdre de vista que a les files de l'FSLN hi ha, encara, més homes i dones honrats i eficients (militants, dirigents, batles...) que entre els liberals. Res d'això, però, no els eximeix de la seva part de responsabilitat en el clima d'il·lusió perduda que avui respira el país.

Més enllà de vicissituds institucionals i polítiques, hi ha la realitat aclaparadora de la pobresa. La revolució sandinista va tenir la voluntat de posar la qüestió de l'eradicació de la pobresa en un lloc central. Entre els seus objectius principals hi va haver el de donar educació, terres, habitatge digne i sanitat a la població més desafavorida. Vint anys després de la revolució, deu anys després del final del període sandinista, les coses segueixen, en aquest sentit, igual. Aquesta és, al meu parer, la cara més amarga del trencament del somni sandinista. Sense revolucions possibles, la societat nicaragüenca ha de ser conscient que només en podrà sortir amb les armes de la democràcia genuïna.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris