nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Al contraatac

Trobo un amic que, a penes maleïda la calor d'aquests dies, m'engega un sermó sobre el pensament negatiu que, diu, destil·len els meus articles. La importància del tema, nul·la, m'evita haver de demanar disculpes per parlar d'un mateix, encara que tampoc no es tracti de refugiar"se en l'estratègia, exportada pels anglesos arreu del món i arreu dels temes, de distanciar"se exageradament d'allò que hom posa damunt del paper per esdevenir"ne irresponsable. Ets molt negatiu, em diu, i segurament ni tan sols és culpa teva; començant pels temes que tries, que gairebé no tenen costats positius. I, en conseqüència, massa crític. El periodisme, remata, viu de les males notícies, i el seu més gran èxit són molt més les catàstrofes que les bones collites "demana"li a qui sigui què recorda de l'arsenal informatiu d'aquests darrers dies i en veuràs la proporció, d'ambdós extrems, em proposa com a demostració, veritablement incontestable", però l'aprofitament que fas des d'això que se'n diu el periodisme d'opinió és un grau més, fins a esdevenir imperdonable. Només escrius d'allò que va malament, d'allò que no funciona, dels qui fiquen la pota i diuen o fan tonteries, i a més ho fas sense donar cap solució. Massa fàcil, tot plegat. Repeteix alguna cosa sobre la molta calor i s'acomiada. Faig tard, diu. Potser té raó, penso.

No és el moment de fer cap declaració de principis, bàsicament perquè la gravetat dels principis no s'ho mereix. Quan hom agafa un diari ja sap que allò que hi ha escrit és només l'opinió de l'autor "més o manco precisa, més o manco enginyosa" i res més, i encara que el lector en redueixi l'examen a allò estrictament informatiu, el contingut, i per tant el conjunt, no deixa de ser discutible. Triar un tema més o menys actual i dir"hi la nostra, en quatre mil caràcters, no el fa més fàcil ni més difícil, i com que l'excusa per fer"ho no és més que el mateix fet de fer"ho "no m'atreviria en cap cas a dir que s'hi afegeix l'autoritat, l'experiència ni el coneixement", no hi veig més problema ni més cavall de batalla que el que qualsevol pot trobar quan mira d'assabentar"se de les coses amb l'únic instrument del propi seny (també en el sentit del propi cervell) per veure"hi, o si més no per posar"hi una mica de racionalitat. Si fos investit d'alguna forma d'autoritat "que ja he dit que no" diria que l'únic objectiu de dir"hi la meva és convidar tothom a dir"hi la seva, i a continuar pensant, tot suposant que el lector és d'aquells privilegiats que en tenen el costum i alguns minuts cada dia per fer"ho. Però fins i tot la invitació a continuar pensant pot semblar pretenciosa: molta gent hi passa els dies, i els anys, sense pensar en allò que va passant al món i a casa seva, i sense assabentar"se'n, i a molts no els va gens malament aquest hàbit.

Que els temes són negatius? Segurament. No en trec la proporció i no hi hauria perquè treure'n la conclusió que la realitat és negativa. Però no em diràs que això de la canonització del tsar, o això del submarí, o la no subhasta de les llicències de telèfons, o que s'hagi de reformar el Liceu, no tingui dallonses. Et responc ara, amb pocs dies de retard, i ja que m'ho proposes, et diré que jo veig el problema en un altre lloc. Tret que siguis rècord del món en la teva feina, en qualsevol professió sempre hi ha gent que ho fa millor, però pocs gremis pateixen la maledicció del periodisme i de l'escriptura en general d'intercanviar idees constantment amb els qui ho fan pràcticament perfecte. Quan comences la feina i mires de tancar algun bocí del món en un article, sempre saps amb tota seguretat que no ho faràs ni de lluny tan bé com aquells als qui llegiràs l'endemà al matí, i no només això: també saps, i això és més tràgic, que no caldria fer"ho. Veure el món en forma d'articles, com deia Pla, és una feina, però també un desig i una maledicció, una tria i una capacitat, i també un ofici, una nosa, un capritx, una font de laments, segurament "i estadísticament" una anormalitat i segurament "per a molts" una malaltia del mateix calibre que la perversió de, simplement, pensar. Què ens surt millor al contraatac? Potser en té la culpa l'enemic, és a dir, la realitat i els qui la menen.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris