nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
29°

Privatització de camins

D'ençà que la pressió urbanística ha arribat al sòl rústic i a les zones naturals de les Illes Balears, assistim a la transformació del concepte social de propietat. Transformació que és fruit, de manera molt accentuada, de la compra de finques i possessions per part de nord"europeus amb una cultura d'ús i gaudi de la terra força diferent al nostre. La tradició ens ensenya que el pas pel camp i el bosc era lliure, la continuïtat d'aquest pas va anar configurant alguns camins que la memòria col·lectiva ha anat patrimonialitzant en el sentit adquisitiu del terme; el pas o camí era propietat de tots. És a dir, quan en Josep Bestard, en nom d'Unió Mallorquina, reclama amb tanta insistència i encert la recuperació del camí tancat per la model Claudia Schiffer, el que està fent és posar damunt la taula un fet evident: durant generacions i generacions (des de l'any 1580) aquest camí ha estat utilitzat pels andritxols i els seus visitants per anar a una torre de defensa; no pot ser que de cop i volta aquesta situació sigui ignorada i la nova propietat alemanya imposi el seu criteri restrictiu. I efectivament, crec que sobre aquestes situacions els ajuntaments haurien de reflexionar profundament. La legislació local estableix que són béns d'ús públic els camins, carreteres, places, carrers, passeigs, parcs, aigües, fonts... El Reglament de Béns de les Corporacions Locals disposa que els béns de les entitats locals es classifiquen en béns de domini públic i béns patrimonials, i els primers són els béns d'ús públic. En definitiva, i perquè ens entenguem, un camí d'aprofitament comú dels veïnats és un bé de l'Ajuntament, és de la seva propietat, i precisament per això, entre les competències pròpies del municipi hi ha la conservació de camins i vies rurals. Si un camí ha estat utilitzat des de sempre per la generalitat dels veïnats del poble, aquest camí és públic i com a tal d'impossible apropiació per una persona privada; si se produeix aquesta apropiació la Corporació Local ha d'iniciar les actuacions pertinents per restablir la situació legal. Tristament a les nostres Illes l'experiència ens permet afirmar que les autoritats municipals no han demostrat una especial preocupació per actuar amb contundència davant possibles apropiacions més que discutibles. No hem d'oblidar que la necessària actuació administrativa compta amb un avantatge gens menyspreable que és la presumpció de validesa i eficàcia de la decisió adoptada. Evidentment, també hauria estat un encert que el nostre Parlament hagués intentat entrar dins aquesta qüestió a la Llei de Sòl Rústic, afegint algun argument nou que reforçàs el caràcter públic de molts dels camins que existeixen a Balears. Però més enllà d'això, avui en dia existeixen prou eines jurídiques perquè els ajuntaments evitin un tancament de camins impropi de la nostra cultura i contrari a les nostres lleis. La privatització de camins públics, sigui feta pels estrangers o pels balears, és una problemàtica greu que sembla deixar indiferents la majoria dels nostres responsables públics. Massa vegades cercam a l'exterior la culpabilitat de la manca de solució. Tanmateix, el nostre petit autogovern té potencialitats que polítics de poca ambició intenten no veure o no exercir. No es tracta que hi hagi un enfrontament entre germànics i balears, es tracta que els nouvinguts, amb independència del seu país d'origen, respectin i compleixin les lleis, es tracta que s'integrin al país d'acollida, que siguin conscients que ja no són al seu lloc d'origen i que, per tant, alguns comportaments i algunes concepcions són diferents. I, sobretot, es tracta que les autoritats executives i/o judicials els obliguin, quan sigui necessari, a restablir l'ordre legal violentat. Els camins són de tots, i ningú no els pot tancar i apropiar"se'ls; que això passi desaparcebut és un escàndol que cal denunciar; i aquí sí que la responsabilitat és bona d'identificar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris