nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Sánchez Mejías

Tal dia com avui, de l'any trenta"quatre, moria Ignacio Sánchez Mejías, a un hospital de Madrid. Dos dies abans, a Manzanares, un bou l'havia ferit a l'engonal, i per la ferida va penetrar la gangrena. Tal i com descobrim tantes i tantes vegades en parlar de fets luctuosos, la casualitat va tenir un paper determinant. Aquella tarda, Ignacio substituïa Domingo Ortega, que havia patit un accident automobilístic, i a més a més havia decidit retirar"se definitivament de les places. Se sentia cansat i vell, i potser no acabava de trobar sentit a una professió que, temps enrere, considerava part inseparable del seu món. Ignacio era fill de casa bona, nascut a una Andalusia marcadament classista, on les famílies acabalades contemplaven els toros i el flamenc amb simpatia, però des de la finestra estant. En voleu un exemple? El periodista Francisco Aguado, conta que la noblesa andalusa va posar el crit en el cel quan l'arquebisbe de Sevilla va decidir oficiar el funeral per Joselito "mort per un bou a Talavera" a la Catedral. I, aleshores, la popularitat de Joselito era tan notable que els polítics del moment, els artistes, la gent rica i, fins i tot, el Rei, cercaven la seva amistat. Però tornem a Ignacio. En morir, feia uns mesos que havia reaparegut, amb quaranta"tres anys, quan ningú no s'ho esperava. Tanmateix, la seva veritable retirada s'havia produït el juliol de 1927. Torejava a Pontevedra. José María de Cossío conta que el visità a l'hotel, quan era a punt de partir cap a la plaça. Ignacio estava assegut prop de la finestra, abstret. De sobte, va reparar en Cossío, i amb el punt d'ironia que el caracteritzava, li va dir: «¿No te parece ridículo que un hombre de mi carácter y de mi edad comparezca ante el público con estas medias color de rosa?». En acabar la cursa va fer saber que no torejaria més, i així ho anunciaren l'endemà els diaris, tot passant per alt una altra notícia, si voleu, tan sobresortint com aquesta: el banderiller, vestit de taronja i atzabeja, que només va trepitjar l'arena quan no hi havia cap bou, era Rafael Alberti. En realitat, Ignacio va retirar"se perquè l'atreia més el món de la literatura que el dels toros. I no trobaria altre moment més adient per a reclamar"hi un lloc. Aquell 1927, els escriptors espanyols que formarien la «Generación del 27», aprofitaren el tercer centenari de la mort de Góngora per a reivindicar"ne la seva obra poètica. Sánchez Mejías n'era un expert, i tot d'una va guanyar"se el respecte dels Bergamín, Cernuda, Guillén, Gerardo Diego, Lorca, Dámaso Alonso, etcètera. Alberti ja el coneixia d'enrere. I l'admirava de debò. Tant que, en escriure les seves memòries, el pas del temps no havia aconseguit minvar l'admiració que li professava, i no s'està d'exclamar «'qué hombre más extraordinario e inteligente aquel torero! 'qué rara sensibilidad, la suya, para la poesía!». L'any següent als actes gongorians, el 1928, Sánchez Mejías estrenaria, en el Teatre Calderón de Madrid, «Sinrazón», un drama sobre la follia, amb un èxit notable de crítica. A partir d'aquí continuaria treballant en distints projectes i la vida literària el distanciaria, de mica en mica, dels ambients taurins. A més a més, Lorca li va presentar Encarnación López, La Argentinita, que esdevindria el gran amor de la seva vida. Encoratjat pel mateix Lorca, que n'era l'inspirador, va fer"se càrrec del finançament del Ballet de Madrid, dirigit per ella. A posta, la reaparició de Sánchez Mejías va sorprendre tothom, si més no perquè feia set anys que no trepitjava les places. Fet i fet, sols pot explicar"se adduint motivacions econòmiques o emocionals. Potser necessitava diners ? O potser fugia d'ell mateix? Cabals n'havia gastat molts. Tanmateix els toreros experimentats que moren a la plaça solen patir depressió, de manera que en lloc d'estar pendents dels moviments del bou, tenen el cap a una altra banda. I aquesta depressió sol tenir relació directa amb un entorn social que es mostra hostil amb els seus amors. En tenim força exemples. Les pressions familiars perquè tallàs la seva relació amb Lupe Sino, una actriu fracassada que exercia de meuca, amargaren els darrers dies de Manolete. L'oposició, per part d'una família de la noblesa andalusa, a emparentar amb Joselito, va sumir aquest en una tristesa profunda. Tocant a Sánchez Mejías, vivia amb La Argentinita una història d'amor de final incert. En els seus instants darrers, en saber que anava a morir, va demanar que la hi deixassin veure, però l'esposa legal va negar"s'hi en rodó. Alberti, a les seves memòries, no anomena el nom de la seva amant, però hi fa una referència en dir que la dona que estimava Ignacio no tornaria a enamorar"se de cap altre home. Ella, La Argentinita, moriria el quaranta"cinc, a Nova York. Ell, Ignacio, havia mort la matinada de tal dia com avui del trenta"quatre. Algunes setmanes després de la tragèdia, García Lorca escriuria «Llanto por Ignacio Sánchez Mejías», un seguit de versos enlluernadors. «Por las gradas sube Ignacio/ con toda su muerte a cuestas». Sabia perquè ho deia. Va dedicar el poema «a mi querida amiga, Encarnación López Júlvez».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris