nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Tornar a Managua

He tornat a Managua. Ja hi havia estat no fa gaire, però si puc parlar de retorn és sobretot en relació a una estada que ja té prop de trenta anys. I he trobat Managua molt semblant al que vaig veure llavors, quan encara no tenia deu anys.

Era l'any 1972, i un terratrèmol terrible va sacsejar la ciutat. Es va parlar de milers de morts. Les imatges de destrossa i dolor humà que vaig veure per televisió, en blanc i negre, ja em varen fer endevinar que el patiment sol ploure sobre la terra banyada dels desposseïts. Aleshores, l'Ajuntament de Palma va organitzar un viatge per dur infants afectats a passar una temporada entre nosaltres, per mirar de refer"se una mica del dolor i gaudir d'un cert benestar mentre s'iniciava la difícil reconstrucció de la seva ciutat. A casa meva ens vàrem apuntar per acollir un dels nins: record bé la il·lusió amb què dibuixàvem un mapa de Nicaragua sobre una cartolina per penjar al costat del llit del convidat. Tots aquells preparatius varen ser un bon aprenentatge de solidaritat.

Els meus pares varen anar a l'aeroport i varen tornar sense infant (sense «managüito», que en dèiem). Els governants de Nicaragua varen veure en aquella visita d'una delegació de Palma una bona oportunitat per donar unes vacances als seus fills, i l'avió va tornar carregat de fills d'homes poderosos del règim somozista. El mateix fill del dictador va venir a Palma, on va arribar a ser famós per la seva impertinència i grolleria.

Algunes famílies varen seguir amb els seus plans d'acollida, d'altres hi varen renunciar. El meu aprenentatge de solidaritat va esdevenir un aprenentatge de moltes altres coses. Record una indignació infantil que supòs que va ajudar"me més tard a saber que el dolor i el patiment tenen molt a veure amb la dominació i que la solidaritat no té sentit sense la denúncia i la voluntat de fer un treball, per humil que sigui, contra la injustícia. Deia que he trobat Managua molt semblant al que vaig veure llavors (sense ser"hi físicament, no sé si ho havia dit). D'una banda, perquè la petjada del terratrèmol hi és ben present. Tot el centre de Managua ha estat deixat sense reconstruir, perquè sembla que és una zona d'un risc sísmic alt. La catedral en ruïnes i alguns edificis cèntrics semblen illes perdudes en un mar de descampats que les barraques dels més pobres van colonitzant. El fastuós palau presidencial que s'hi està construint és un pur absurd en aquest paisatge. Managua és tota ella un gran extraradi amb un centre fantasmal. D'una altra banda, he reconegut la Managua del 1972 perquè hi és ben palesa la presència del dolor humà i de la injustícia. Als carrers de la ciutat hi trobam cases sense condicions de vida digna i infants que fan feina, però no hi falten cotxes americans immensos ni zones residencials de luxe. Molts d'anys després d'aquell terratrèmol, i alguns anys després del trencament del somni sandinista, la capital de Nicaragua continua despertant la solidaritat i la indignació, continua comminant la bona gent a anar soscavant els fonaments del gran edifici de la injustícia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris