cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Macaya, un abans i un després

La festa que va oferir la setmana passada Cristina Macaya en Es Canyar, ha estat motiu de comentari entre una burgesia que considerava que allò que atorgava to social, era convidar els compromisos a fer la volta a Mallorca en veler. Ara, després de la reeixida vetlada d'Es Canyar, aquesta burgesia resta una mica desconcertada, perquè entre els seus components s'estén la convicció que fan el pagès, amb el veler, ja que la Macaya acaba de marcar un abans i un després en les relacions socials. Per entendre's: perquè la nostra gent de pes pugui enlluernar els coneguts de fa dos dies, ja no en té prou convidant-los a pescar raons, sinó que caldrà que els esperi a casa amb xampany fresc a la gelera i els raons fregits a la taula. La proposta, a Mallorca, és revolucionària. Moltes famílies, de les considerades de classe alta, s'ho hauran de pensar dues vegades abans d'incorporar l'organització de festes multitudinàries als seus costums. Les festes amb xampany i cacauets al jardí de casa, mai no han estat ben vistes pels rics d'avior, perquè és quelcom tan estrident com fer repicar les campanes. I és ben segur que cap mallorquí no les faria repicar per fer saber al veïnatge que els diners no li caben a la guardiola. En canvi els madrilenys de les talladures de la Macaya, sí. Els madrilenys, com la resta de ciutadans que habiten les ciutats on s'administra el poder, s'han acostumat a veure circular els diners a palades. Els diners de les autonomies, de la hisenda pública, dels ajuntaments, del Banc d'Espanya i de la loteria, necessiten funcionaris i una cort de desenfeinats que els facin circular i que els alliberin del secretisme que els envolta a províncies. Els diners, a províncies, sempre estan tacats de sang o de suor, si tant voleu. A la capital, són tan nets com un mac de pou. El madrileny "un cert tipus de madrileny que va des del funcionariat a la jet", guanya els diners amb facilitat i sense saber-ne l'origen. El mallorquí també els hi guanya, amb facilitat, però fent putades. I aquesta mica de corcó persistent a la consciència, li confereix una discreció que les persones com la Macaya no poden entendre. La senyora Macaya organitza festes perquè en parlin els diaris. És possible que li surtin imitadores, aquí, a ca nostra, perquè, vulgues no vulgues, la publicitat afalaga, sobretot si un no és gaire exigent amb allò que diguin d'ell. Fins ara mateix, a Mallorca, els papers únicament parlaven de tres festes particulars, cadascuna d'elles amb un component social ben definit. La més antiga és la que fa la família Rotger a Son Ripoll. Al marge del berenar, els senyors Rotger solen oferir al seus convidats un recital de poesia o de cant líric, en una línia d'evocació regionalista i de potenciació dels valors locals. Tanmateix, la més consolidada de les festes particulars la constitueix el sopar de matances del batle de Muro. El matrimoni Plomer reuneix a la seva taula la gent granada del conservadorisme. I tira la casa per la finestra, per demostrar al poble que, tocant a la dreta, tot va bé i millora. Els convidats s'atipen d'arròs brut, escaldums amb pilotes, ensaïmada amb crema "que és l'única frivolitat cortesana que es permet el cuiner", i plàtans amb bessons a voler. Res no té a veure tot això, amb la crema d'ametles que va fer servir la Macaya als seus convidats. La tercera festa és la que ofereix, de tant en tant i amb qualsevol motiu, mister Douglas a una selecció, encara no ben definida, del món artístic, literari i empresarial. Em sembla que, aquesta, és una festa en eixut. Tanmateix a s'Estaca no s'hi va per menjar (encara que Douglas ben igual gestiona una subvenció de la Conselleria de Cultura per a servir cocarrois). Més aviat s'hi va, a s'Estaca, per fer-se una fotografia amb l'amfitrió o per comentar als amics, com qui no diu res, que «avui he estat a can Michael». La Macaya ha conferit a les seves festes particulars un glamour capitalí, una fantasia marbellina que ens era desconeguda. No sé si podrà crear escola. A la festa de la Macaya, era obligatori que els senyors anassin de blanc, un caprici força hortera de l'amfitriona. Onofre Plomer no pot fer que els seus convidats es presentin a matances vestits així, perquè als cinc minuts de seure a taula durien taques pertot (ell dóna tallades, no suc d'ametla). A tot estirar, els pot suggerir que es posin una ploma de gallina al clatell. És un detall vistós i de baix preu. Sols cal trobar la gallina. I qui és de la nostra dreta que no pugui presumir de tenir més d'una dotzena de gallines al seu corral?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris