algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Només ens queda Andorra

El proper mes d'octubre se celebrarà una cimera de la Unió Europea (UE) a Biarritz. Si no hi ha canvis, un dels punts de l'ordre del dia consistirà a analitzar l'esborrany de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, elaborada per una convenció presidida pel popular espanyol Iñigo Méndez de Vigo i creada específicament per realitzar aquesta tasca.

Un dels aspectes controvertits de la carta és la referència als drets lingüístics. Tant el grup parlamentari europeu Verds/Aliança Lliure Europea com el Buró Europeu per a les Llengües menys usades, una ONG que té caràcter consultiu al Consell d'Europa, han demanat que s'inclogui un article sobre el respecte als drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes de la UE, entre els quals s'ha d'incloure el de no-discriminació efectiva per raó de llengua.

L'interès d'alguns estats s'oposa, emperò en aquesta línia, per la qual cosa l'esborrany passa pel tema de puntetes, inclús amb alguna contradicció interna. Per exemple, a l'articcle 22 reconeix el dret a no ser discriminats per motius d'idioma, però al 27, només admet que els ciutadans es puguin dirigir a les institucions europees en una de les deu llengües oficialment reconegudes, cosa que consagra, de fet, una discriminació. Alguns membres de la convenció declaren que no és possible que s'admeti la presentació de documentació en qualsevol idioma europeu perquè això contradiria una norma superior, el Tractat de la Unió.

Per tant, sembla que, si no es produeix un canvi substancial en l'articulat, ens tornarem a quedar sense la possibilitat d'utilitzar el català en l'àmbit europeu. És clar que en aquests moments s'està negociant una reforma del Tractat de la Unió, ja que, la imminent ampliació de la Unió Europea ho fa imprescindible. Però sembla prou difícil la possibilitat que s'hi inclogui l'oficialitat de la nostra llengua, per varis motiu. En primer lloc, l'Estat Espanyol en l'àmbit internacional només mira pel castellà i mai no ha mogut un dit perquè el català i els altres idiomes de l'estat tenguin presència oficial a les institucions europees. En segon lloc perquè la tendència és cap a la reducció de les llengües oficials, almanco en certs àmbits, degut que l'ampliació de la UE fins a trenta o més estats, amb els seus respectius idiomes implicaria una major complexitat i un augment de les despeses de traducció.

Quina sortida ens queda? L'experiència ens diu que només aquells idiomes que tenen un estat al darrere són capaços d'adquirir paper internacional. Però nosaltres en tenim un d'estat independent: Andorra, on el català és l'única llengua oficial. Si Andorra entrava a la UE, com ja ha entrat a l'ONU, és molt probable que el català obtingués el rang de llengua oficial de la Unió. És clar que, en aquests moments, degut a les peculiaritats de l'economia andorrana i a la seva tradició històrica de país neutral, no hi ha indicis que facin preveure cap tipus d'interès de la classe política i la ciutadania andorranes per sol·licitar l'ingrés a les estructures europees. Però tampoc és impossible que, un dia o l'altre això succeeixi.

Llavors Andorra, un petitíssim país d'unes quantes desenes de milers d'habitants, al qual no pertanyem, faria per nosaltres i els nostres drets lingüístics el que mai no ha volgut fer el que és l'estat al qual pagam els nostres imposts i que, teòricament tocaria esser el que tengués la responsabilitat de defensar-los amb més cura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris