algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

El pecat se pot dir

Amb gran satisfacció, he llegit la carta d'En Biel Mesquida, adreçada al director d'aquest diari, relativa a un article meu publicat fa uns dies. Si jo tenia segurs una dotzena de lectors atents com ell, trobaria compensat el temps que perd redactant les meves col·laboracions. Des de cert punt de vista, En Biel té raó. Per què no hem de dir les coses clares en lloc d'anar amb reticències, insinuacions i reserves? Per què no havia d'indicar, jo, en el meu article, l'autor del llibre al·ludit amb nom i llinatge, i especificar títol i editor? ¿No hauríem de fer, de la transparència total, una norma de conducta?

Aquestes preguntes em remeten a la preciosa comèdia de Molière Le Misanthrope (o El misàntrop, si ho preferiu), el protagonista de la qual, Alceste, du a l'extrem la regla de dir-ho tot clar i llampant. El resultat que n'obté són, ja ho podeu suposar, disgusts i contratemps. Per paga, viu dins un món on el fingiment i la hipocresia van davant. El seu amic Philinte i la seva estimada Celimène professen just la filosofia contrària: fingir i afalagar tothom per tenir tothom content. Són dues maneres d'entendre les relacions humanes. Quina és més encertada? No ho sé.

Una cosa és certa: les persones com Alceste són vertaders herois que paguen cara la seva franquesa. A la vida real, n'hi trobaríeu exemples. Me'n vénen dos en el cap: Mossèn Alcover i En Jaume Vidal. Quantes antipaties, i fins i tot vertaders odis, no els va originar la seva actitud, tan noble d'altra banda? (Recomanaria la lectura d'un article d'En Jaume, titulat La lliçó i les lliçons de Mossèn Alcover, publicat a la revista «Serra d'or», núm. 274-275, juliol-agost, 1982. Ho paga prendre's la molèstia de cercar-lo a l'hemeroteca.) o Celimène? Franquesa o diplomàcia? Deixaré el problema sense resoldre. Em limitaré a excusar, fins a on podré, les elusions del meu escrit.

Començaré recordant uns principis extrets de la saviesa popular. Un proclama que «el pecat se pot dir, però el pecador no». Sembla particularment referit al secret de confessió, que obligava, i deu obligar encara, d'una manera estrictíssima. Violar-lo és un dels pecats més greus que pot cometre un sacerdot. En altre temps era castigat amb l'excomunió ipso facto; ara no sé com estan les coses (bé, després del Gran Hermano, no sé si té sentit el secret de confessió). Certament, no és aplicable al meu cas ni a prop fer-hi, però me vaig apropiar el principi.

La gent d'abans el solia invocar com a excusa quan no volia donar noms propis. L'altre principi afirma que «el qui diu les veritats perd les amistats», i això és particularment aplicable al món de les Lletres. Tornant a la comèdia de Molière, a una de les primeres escenes, un poeta, Oronte, llegeix a Alceste un sonet que ha compost i li demana que n'emeti un judici sincer. En bon compromís el posa! Alceste sabia que, quan un poeta et demana una opinió sincera, allò que realment vol, baldament ell mateix no en sia conscient, és un elogi incondicional i fervorós, i ho sap qualsevol que tracti amb escriptors i tenga un mínim d'aptitud per a la psicologia. Però Alceste no té prou estómac per a dissimular la repugnància que sent pel sonet, diu la veritat, i el poeta s'ho pren tan malament que li posa un plet.

Qualsevol opinió expressada sobre una obra literària, si no és rotundament favorable, donarà sense remei un disgust a l'autor, el qual, en el millor dels casos, s'empassarà el mal glop i provarà de digerir-lo, però tanmateix li quedarà un fons irreductible de ressentiment que, fins i tot passats els anys, un bon dia pot sortir a la superfície incapaç de fingir entusiasme per una obra que no m'agrada, però tampoc no m'interessa crear-me nous enemics. En tenc prou amb els de sempre i els que van sorgint espontàniament. D'altra banda, sent una certa benvolença pels escriptors. Són éssers delicats, vulnerables, i no els vull dar motius de tristor; ja en tenen prou amb els que la vida inevitablement els proporciona. No s'ha de sorprendre, doncs, En Biel Mesquida, si jo, a la vista de les consideracions antecedents, quan emet un judici negatiu sobre un llibre, ho faig com si travessàs un camp sembrat de mines. I encara no basta.

Però en el cas particular que ha motivat la seva carta, jo tenia una raó més per no precisar. Ja deia que l'error que denunciava, més que a ignorància, podia esser degut a una becada. El meu retret, doncs, no anava tant contra l'autor, sinó contra el conjunt del jurat que li va premiar l'obra, contra el traductor al castellà i contra l'equip editorial, que no ha advertit la patinada ni en les successives edicions. De tot aquest personal, no en puc donar dades, simplement perquè no les tenc. A més, l'objectiu últim del meu escrit, més que denunciar un error, era defensar la necessitat d'uns coneixements de religió per circular pel món de la Literatura.

Després de la protesta d'En Biel Mesquida, què faré? N'he presa nota i així mateix la tendré en compte d'ara endavant. De tota manera, no hi haurà gaire ocasions d'atendre-la. Raríssimes vegades faig i faré crítica literària: és una operació d'alt risc, exposada a errors, poc agraïda i, tenint en compte la immensa disparitat dels gusts dels lectors, per ventura inútil. I quan un escriptor ens compromet a opinar sobre una obra seva, qui sap si la resposta més intel·ligent és la d'aquell botiguer de comestibles que, segons conta Pitigrilli, se va espolsar el compromís contestant: Je suis épicier.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris