algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

L'escàndol del futbol

Una vegada algú va demanar a mon pare si li agradava el futbol, i ell va contestar: «Mai no m'han agradat les coses que es fan amb els peus!». Me pens que si ves les astronòmiques xifres que avui es manegen en aquest negoci, la seva benèvola ironia es transformaria en indignació. Segurament no sols per les xifres, sinó també a la vista de la manipulació dels sentiments que es posa de manifest quan un veu plorar desconsoladament uns aficionats perquè el seu club decideix «vendre» un jugador molt estimat.

O la manca de seny d'una entitat que vol esser més que un club, però llavors, quan el senyor Figo fitxa pel Madrid, sembla que el món s'enfonsa. A mi, al contrari que a mon pare, m'agrada el futbol, i som partidari del Barça. Però precisament per això no puc entendre que encara cap dels seus dirigents, començant pel nou president, no hagi dit que el Barça està per damunt de qualsevol jugador, ni que sigui el millor del món, i que per tant, si hi ha algú prou guillat per com pagar deu o dotze mil milions de pessetes pel fitxatge, que se l'endugui en bona hora.

Sens dubte el futbol mou molta de gent, però això no és justificació per tolerar unes pràctiques que en el cas d'una empresa d'un altre ram durien l'empresari a la presó. Jo no sé si és veritat, però tothom dóna per descomptat que molts de jugadors cobren amb doblers negres, i per tant jugadors i clubs practiquen un frau fiscal permanent. Per altra banda, quan un jugador rescindeix el seu contracte amb un club, figura que és ell qui paga la clàusula de rescissió.

Si un ciutadà normal i corrent que guanya un sou primetxo es compràs un xalet i pagàs en efectiu, Hisenda li demanaria immediatament d'on li surten miraculosament els 30 o 40 milions que posa damunt la taula. En canvi, a un futbolista que paga una clàusula de rescisió ningú no li demana d'on se treu aquells mils de milions que fins aquell moment no havia declarat. Per pagar, algú li ha d'haver donat els doblers, és a dir, ha d'haver tengut un ingrés pel qual hauria de pagar imposts.

Però ningú no els fa els comptes, i es manté una ficció que fa la cosa encara més escandalosa. I per acabar-ho de confitar, llavors hem de sentir com a un jugador li pagaran mil milions de pessetes anuals lliures d'imposts, és a dir, pràcticament més del doble d'aquesta quantitat. I un es demana on queda la decència. Perquè és inconcebible que es paguin tantíssims de milions per pegar coces a una pilota, per molt ben pegades que siguin les coces. Si tenim en compte que aquests doblers bastarien, per exemple, per eradicar la pobresa i salvar de la misèria i la fam, corporal i espiritual, totes les famílies necessitades de la nostra Comunitat Autònoma i encara sobrarien molts de milions, la qüestió ja resulta totalment immoral.

Ja estam que el futbol mou moltíssims de milions i que no seria just que els futbolistes, que són els que els generen amb el seu espectacle, no hi tenguessin la part que els correspongui. Fins i tot hauré d'acceptar que sigui complicat trobar un sistema per evitar aquest desveri. Però almanco supòs que encara em queda el dret a escandalitzar-me.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris