algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Prepotència

Una de les coses que més ens remou la melsa per aquests indrets, i pels altres també, supòs, però vaja, jo parl d'aquí que és el que em cou, és la prepotència, allò de què, aprofitant el càrrec, la vara, l'uniforme, es vulgui i s'aconsegueixi fer passar per carreró estret el personal. Això, el passar-se en el ben entendre l'autoritat, és prepotència, fer de Pere Mateu, en deim a Sineu, per tota una casuística que qualque dia també us contaré. Mirin vostès, quan jo era bergantell, un diumenge horabaixa, al carrer Major s'hi feia «el passeig», que venia a ser com un assaig general de conformació de futures parelles, genteta jovençana que festejava o es quedava en l'intent, que de tot hi havia, amunt i avall.

Bono, un diumenge d'estiu estàvem la colla, tots enxotats a les cadires de vímet del bar de Ca na Lluïsa, aquí un «Cointreau» amb gel, allà un «Martini», quan sentírem el «rrrumm-rrruum» de la «Sanglas» del caporal de la guàrdia civil, un homenàs com un guarda-robes de dos cossos, que s'obria pas amb una certa violència ben enmig de la gent. Quan fou a la nostra alçada i sense gens ni mica de premeditació ni alevosia, automàticament, tots a la una férem: uuuUUUHH!.

L'home s'aturà, desencaixat, vermell com una magrana, posà el cavellet a la moto i ens envergà una filípica, en foraster, clar, que és com tenien i tenen, segons per quins indrets, més ferro les paraules. Que ens coneixia a tots, que ens inflaria la cara a hòsties, que ens vendria un «puro» que ens cauria el pèl... I un llarg etcètera d'improperis. I nosaltres, ja dic, jo mateix, en Guillem Piscol, en Pep Estela, en Biel des Forn, en Pere «Pedro» Amengual "desapareguts ja, aquests dos darrers, estimats", que fèiem el millor posat d'innocència que ens podíem arribar a inventar.

Quan se va haver desengavatxat a voler, agafà la «Sanglas» altre pic, i amb una acceleradota va partir com un llamp, que allò semblava el cos de Ciutadella quan els cavalls al galop s'obren pas enmig de la gentada... El caporal era i significava l'exageració, la prepotència. Tot això ho venia a dir perquè, aquests darrers dies també han succeïts uns fets que m'han recordat aquells altres. No em cap dins el capoll que, ara mateix, Juliol 00, quatre policies segueixin vaixell d'anada i de tornada, despeses "viatges, dietes" a càrrec meu, nostre, a una vintena d'al·lotells que anaven a acampar a Arbúcies, i que a l'arribada els separin de la resta del passatge, els identifiquin un per un, els escorcollin l'equipatge, intentin fer-los parlar en mesetari, i que la cosa no passi a majors perquè un grup de pares catalitzà la situació.

Això torna a ser prepotència. Em vols dir Catalina Cirer, amiga meva, què punyetes importa a ningú si aquests al·lots són o deixen de ser independentistes? Si es comporten de manera pacífica i civilitzada, importa a ningú el que vulguin ser, que tenguin una manera d'exterioritzar el seu amor per Mallorca que no coincideix amb altres pressupòsits? Que duien unes camisetes amb consignes que no coincidien amb l'ideal que alguns tenen d'allò que en diuen Espanya? I si els ve de gust anar de frares de bavarall, què? Si es tractava d'una inspecció rutinària com m'has dit, prova de fer-los entendre, aquest personal, que millor que juguin una partida de mus a la caserna. I sobretot, que no molestin a la gent. Que els que vénguin per allò del Rei ens entenguin quan parlam la nostra llengua.

Ah!, i si poden trobar els que fa un parell d'anys posaren la bomba al carrer de la Torre de l'Amor, millor, que ben aviat trobaren els que provaren d'atemptar contra el Borbó, ells. Si ho fan així, potser amb una altra generació, la ciutadania es trobarà de bon cos al costat d'un policia, no com ara. Ah, i un encert l'escollir aquells dos policies amb carona de bones personetes, allà, al portal de la teva oficina. El de paisà de la camisa blavenca, no tant, però vaja, devia ser el pes de la responsabilitat. Una besada, maca, i per favor, controla'ls.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris