algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

El senyor Fernández Campo i Catalunya

El senyor Sabino Fernández Campo, sembla que va jugar un paper determinant en la desactivació de l'intent colpista del 23-F, de manera que li hem d'agrair que la democràcia, a Espanya, no esdevengués "segons paraules d'Adolfo Suárez" un període de llibertat més o menys curt entre dues dictadures. A posta ha rebut proves de simpatia per tot arreu. Tanmateix, quan el senyor Fernández Campo pensa en veu alta, comprenem que la consolidació democràtica ha estat, en bona part, més fruit de la bona voluntat que hem posat a entendre'ns els de baix, que a les conviccions liberals dels de dalt.

Jo no som ningú per a posar en dubte el tarannà democràtic del senyor Fernández Campo, però ell em dóna motiu perquè pensi que la seva aposta per la democràcia es fonamenta en criteris més intuïtius que racionals. Segons publica La Vanguardia del dimecres passat, tot fent-se eco d'una crònica d'Efe, el general "antic responsable de la Casa Reial" se sent dolgut pel fet que la societat catalana no fes un acte de reparació a l'exèrcit pel rebuig que va provocar, entre moltíssima de gent, la desfilada militar a Barcelona del mes de maig passat.

Per acabar de reblar el clau, el senyor Fernández Campo afirma que, en la seva llarga vida, mai no ha vist un poble tan entusiasmat amb l'exèrcit, com va veure el català el dia que les tropes de Franco ocuparen Barcelona. Fa referència al 26 de gener de 1939, data en què 300.000 catalans, segons estimacions franceses, creuaren els Pirineus per salvar-se de la repressió. De manera que aquestes declaracions, en provenir de qui provenen "d'un educador del Rei i d'un dels seus assessors més estimats el temps de la transició", fan feredat.

Ara ens adonam que el senyor Fernández Campo, a diferència de Dionisio Ridruejo "que també va entrar a Barcelona amb les tropes navarreses, marroquines i italianes", no ha entès res de res de la relació de Catalunya amb Espanya ni de l'afronta que va significar, per als catalans, el règim especial d'ocupació que va implantar-se sota la direcció del general Eliseo Àlvarez Arenas. Potser l'entusiasme dels barcelonins, que va detectar el senyor Fernández Campo, davant la desfilada de les tropes de Franco, era motivat, en part, pels camions carregats amb «pan blanco de la nueva España» (obsequi de l'Alemanya nazi) que els soldats repartien amb generositat entre els badocs afamegats.

I potser, també, perquè entre la població catalana n'hi havia un tant per cent significatiu que era feixista i que, en aplaudir l'exèrcit, celebrava la fi de les institucions de govern catalanes i l'anorreament de la llengua i de la cultura pròpies. Els senyors José María Milá i Miguel Mateu, catalans de soca-rel ambdós, foren nomenats president de la Diputació de Barcelona i batle de la ciutat respectivament, pel seu anticatalanisme visceral, segons conta el diari ABC, aleshores publicat a Sevilla.

D'altra banda, quan les tropes, rebudes de manera entusiàstica segons el senyor Fernández Campo, encara no havien acabat de desfilar, ja sonaven les descàrregues de fuselleria de les execucions. Vull dir que l'exèrcit es va posar immediatament en feina i els consells de guerra sumaríssims es produïren amb una continuïtat sinistra. «Tenemos hoy a Cataluña en la punta de nuestras bayonetas», havia declarat un eufòric Serrano Suñer a un periòdic alemany. Guard, en el meu arxiu, fotocòpia del llibre-registre dels afusellaments que es produïren a Montjuïc entre l'1 de febrer de 1939 i el 8 de febrer de 1941, cosa que em permet afirmar que la repressió es va entendre, per part dels repressors, com una neteja social que, per tal d'ésser efectiva, s'havia de fer arreu arreu. I diguem-ho: el braç repressor més actiu va ésser l'exèrcit. Que aquell exèrcit dels Yagüe i García Valiño no té res a veure amb l'exèrcit actual que se'n va a fer missions de pacificació a Bòsnia? No ho pos en dubte. Això no obstant, gent com el senyor Fernández Campo ni s'ho plantegen, perquè és evident que se senten orgullosos d'haver conquerit Catalunya. Paradoxalment, passaran a la història com a paladins de la llibertat. No sé, d'aquí trenta anys, què en diran els historiadors de tot aquest embull.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris