algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Josep Melià, la credibilitat

Encara que el meu respecte intel·lectual envers la seva obra és molt gran, la meva relació personal amb Josep Melià no va ser mai molt intensa. Així i tot, m'agrada pensar que ell, darrerament, havia passat amb mi de la deferència a un cert afecte i molta comprensió.

EL vaig conèixer un estiu ben llunyà, quan els becaris de la Fundació March ens reuníem a sopar, un cop cada any, a S'Avall. Ell va ser, crec, el primer estudiant que es va llicenciar amb aquesta beca, i ens era mostrat com un exemple a imitar. La majoria de becaris encara cursàvem el batxillerat i un brillant Josep Melià, misser de vint-i-pocs anys, ens enlluernava tant com la magnificència de can Verga (allà vaig menjar, per primera vegada, llagosta). La seva primera actuació pública, notòria i controvertida, va ser la presentació a les Corts franquistes com a procurador pel terç familiar. Va ser elegit i molts vàrem pensar que, si es tractava de canviar el sistema des de dins, era un gest inútil i arriscat. Tanmateix era clar, en aquells moments, que sense la benedicció del poder (a instàncies, probablement, de la Banca March) ningú no podia treure el nas a la política oficial. Després, tots tenim present el paper que va representar en els governs d'UCD. Ja havia publicat Els mallorquins i La nació dels mallorquins que, dins la misèria del pensament nacionalista en aquest país, eren realment uns referents ineludibles. Per exemple, quan en Balbín va venir amb La Clave a Palma i va convidar en Nadal Batle, aquest me va demanar consell per preparar la seva intervenció en el programa, i jo, tot i conèixer la formació i la solvència ideològica d'en Nadal, li vaig deixar La nació dels mallorquins per estructurar millor les respostes als temes que poguessin sortir (i en Nadal me va fer tant de cas que el llibre encara és a la seva biblioteca).

També record que, a mitjan dècada dels vuitanta, des d'una posició regionalista, en Josep Melià va escriure un article crític amb el nacionalisme del PSM. Venia a dir que els partits nacionalistes no tenien sortida perquè es basaven en reivindicacions successives que, una vegada aconseguides, els deixaven sense raó de ser, i es veien abocats a l'independentisme com a única solució. Aleshores jo, amb la suficiència una mica gratuïta que sempre ha donat militar en el PSM, vaig trobar una resposta hàbil però errònia: el nacionalisme tenia molt de camí per recórrer abans d'arribar a l'independentisme, i la prova n'era la trajectòria de Jordi Pujol. Bé: poc després en Melià va treballar per canviar la definició regionalista d'UM per la nacionalista, i jo ara reconec que el nacionalisme, i el pujolisme més que cap altre, no passa d'autonomisme si no és independentista. Les darreres vegades que ens hem vist, tots dos sabíem que, realment, el nom no fa la cosa, i que, probablement, les nostres diferències ideològiques no tenien el gruix d'una ungla. I la prova n'és la Proclama per a l'ensenyament en català («...Demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català...») que va signar fa poc amb Josep Massot i Muntaner i amb Biel Majoral. Si, com ha escrit el seu fill, el millor homenatge que li podem retre és lluitar per a aquest país nostre, jo he subscrit la Proclama, el darrer document polític de Josep Melià. Amb respecte. Tant de bo que els elogis dels nostres governants cap al pensador desaparegut vagin acompanyats de l'execució de les seves recomanacions.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris