muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
14°

La teoria de l'obès i l'estacionalitat turística com a claus de la política de preus hotelers

A propòsit de la recent polèmica econòmica sobre els preus hotelers, i el detonant del qual ha estat una nota (publicada en aquest diari el 14 de juliol) del Foment del Turisme de Mallorca, dirigida contra el prestigiós economista Miquel Alenyà, per haver recomanat un augment de preus hotelers, un no pot evitar intervenir en aquest tema, ja que crec que com més opinions n'existeixin millor serà la informació per al sector turístic i en particular per al subsector hoteler.

Fa ja alguns anys que tant des del sector turístic privat com des de l'Administració pública responsable del turisme a les Balears s'adoptà l'estratègia de competir en el mercat turístic en qualitat i no en preu, ja que en aquest darrer factor no es podien tenir èxits futurs atesa la competència creixent d'altres destinacions barates oferint bàsicament els mateixos productes que les Balears. Per altra banda, continuar creixent en quantitat de turistes a baix preu, en unes illes amb limitacions de territori i de recursos naturals al límit de la saturació, era vist com a suïcida. Aquest era també el punt de vista del Foment, entitat de la qual m'honor de ser-ne membre de la Junta Directiva des de fa molts anys.

Tot i així, des del 1995 fins al 1999 les Balears han passat de rebre 8'4 milions d'arribades turístiques (2'8 alemanys) a 10'9 milions (4 alemanys), usant metodologia coherent i millorada any rere any que vaig iniciar el 1984. L'augment de 2'5 milions es desglossa en un 1'2 d'alemanys i un 1'3 d'altres nacionalitats. L'augment d'arribades és del 29'8%, però el d'estades només del 18'8%, cosa que dóna idea del procés d'escurçament de l'estada mitjana durant aquests anys. És lògic que aquests augments haguessin d'estabilitzar-se qualque any, sobretot quan es creixia per sobre de les xifres del conjunt d'Espanya. Ja s'havia indicat per part dels hotelers i economistes que aquest augment era artifical, ja que es tractava d'una demanda captiva que no podia viatjar a altres destinacions competidores de la Mediterrània on hi havia guerres i amenaces terroristes. Això no obstant, l'aspecte positiu d'aquesta estirada de la demanda fou la possibilitat per als hotelers de negociar millors preus en els seus contractes amb els touroperadors, mentre que la qualitat del producte turístic continuava augmentant. No existeix, doncs, cap problema de relació «qualitat/preu».

Per tot això, s'ha d'animar els hotelers que no malgastin el seu recentment adquirit capital estratègic d'haver aconseguit preus d'acord amb la qualitat del producte turístic balear, enfront d'un problema conjuntural de descens d'una demanda (turisme alemany) els únics interlocutors del qual són els touroperadors, que han estat els primers a sorprendre's pel mal inici d'aquesta temporada alta. No fa gaires mesos es donaven xifres de creixement de fins a un 3% sobre el 1999. El nerviosisme dels touroperadors ha jugat un paper molt important a l'hora d'informar sobre l'evolució de la demanda i ha facilitat una urgent negociació amb els hotelers sobre descomptes.

El preu just que fixà teòricament les forces del mercat, oferta i demanda, es dóna només en condicions de transparència o informació i de multitud d'ofertants i demandants, cosa que no ocorre precisament en el mercat d'allotjament turístic de les Balears, on existeix un oligopsoni (pocs touroperadors compradors enfront de molts hotelers venedors). Per tant, no és llei econòmica en aquest cas abaixar els preus si es debilita la demanda. Hi ha altres consideracions estratègiques i de màrqueting que poden aconsellar el manteniment dels preus (èmfasi en la qualitat diferenciadora en altres destinacions mediterrànies, per exemple la seguretat ciutadana, la diversitat de l'oferta complementària, les bones infraestructures i la higiene en l'alimentació). És possible que l'actual resposta de la demanda sigui deguda més a raons climatològiques (fred i pluja sense fi a Alemanya) que no als descomptes. Els alemanys que tenien pensades les seves vacances a Turquia no han canviat la seva decisió perquè sigui ara Mallorca uns pocs marcs més barata, tenint en compte que la capacitat econòmica de l'alemany és ara major que el 1999.

Podria haver resistit el nostre empresari hoteler el repte d'una menys bona temporada del 2000 sense abaixar preus? Sincerament crec que no, almenys no una gran part. Si bé l'actual situació financera de l'hoteler és sanejada (menys crèdits i menys morositat bancària), hi ha dos importants factors distorsionants de la seva percepció i de la seva operativitat del mercat turístic de les Balears: El primer factor és que una part important de la planta hotelera de les Balears està creixentment participada o té acords de gestió amb aquests agents intermediaris, en especial alemanys, que han decidit apostar per la verticalització de les seves explotacions, és a dir, adquirint companyies aèries i invertint en hotels. En aquesta dinàmica i atesa la competència entre els grans grups de touroperadors, en un territori reduït i sobreexplotat turísticament com les Balears, es produeix allò que anomén síndrome de l'obès. Sap que no ha de menjar més, que no és convenient o saludable, però no pot aturar de menjar, encara que sigui només productes dietètics (recomanacions ecològiques dirigides als hotelers per al mateix temps sol·licitant ampliació de capacitat allotjadora any rere any).

El segon factor distorsionant, i que debilita d'una gran manera l'hoteler en la seva bona disposició a la posada en valor de la seva unitat d'allotjament, és l'exagerada estacionalitat de l'explotació anual. Si no s'aconsegueixen maximitzar els ingressos de la temporada alta, l'any natural i comptable és possible que doni pèrdues. L'objectiu prioritari és, doncs, la plena ocupació, tot i a costa de sacrificar part del preu òptim contractat anteriorment. En certa manera això es pot justificar com la contribució de l'hoteler al cost extra de promoció de la destinació les Balears que realitza actualment el touroperador davant el descens de vendes de la nostra destinació. Una altra cosa és allò que podria ocórrer en teoria a les Canàries (però no vol dir que sigui la realitat), on l'explotació continuada durant tot l'any, amb menys contrast de temporades, permetria resistir millor els problemes de cash-flow d'uns certs mesos.

El Foment del Turisme de Mallorca, que vetla per la promoció i la bona imatge turística de l'Illa, és molt lliure d'opinar sobre el tema de preus hotelers en un moment delicat de descens de la demanda d'una important nacionalitat, però no es pot argumentar només en base a «la pura i dura llei del mercat», o sigui les forces de la lliure i perfecta oferta i la demanda, ja que no és aquest el model econòmic del mercat turístic de les Balears. Si els rellotges Rolex haguessin de vendre's en virtut d'aquestes forces, estarien possiblement a la meitat del seu preu actual. No és el seu cost real allò que en justifica l'alt preu, sinó la «qualitat» i l'«exclusivitat». No és per ventura això allò que volem cordialment per a Mallorca, en aquest enrevessat i creixent basar de productes i succedanis turístics barats a la Mediterrània? Però la pregunta clau és: estam convençuts de voler ser el Rolex turístic de la Mediterrània? Els «prominents» alemanys, que adquireixen les seves segones residències aquí, sí que ho estan.

L'economista assessor de la nota de premsa del Foment, Joan Fuster Lareu, publicà el 1990 un exitós llibre (Turisme de masses i qualitat de serveis) en què deia textualment: «A força de consumir part de béns lliures i econòmics a baix preu, el turista massiu es creu en el dret de continuar fent-ho perquè és incapaç d'avaluar els costs de producció». En la seva apassionada defensa de la qualitat del turisme, no excloent del turisme de masses, i en il·lustrar les seves tesis com un exemple anònim (Casa Antonio, pensió familiar de 121 llits, devora la mar), recomanava el següent: «La bellesa i la qualitat de la nostra terra és una cosa que ha de ser cobrada de manera indirecta amb el nostre sistema de preus». Crec que tots els economistes de les Balears especialitzats en turisme estaríem d'acord amb el que publicà aquest bon economista. Això no obstant, no hi estaríem en relació al contingut de la nota de premsa del Foment, desqualificant un possible augment de preus hotelers suggerit per M. Alenyà, ja que no hauria d'haver-se tret fora del context d'un debat intern sobre la dificultat de compaginar les teories econòmiques i la realitat dels negocis, ni hauria d'haver estat motiu d'acusacions públiques.

Per molt que ens faci mal als economistes, l'empresariat turístic està més atent i és més sensible a la realitat del seu entorn comercial i operatiu que no a les nostres recomanacions teòriques. Cada empresa té la seva diària problemàtica comercial i, per tant, la seva pròpia i immediata solució mercadològica, tot i que no sigui l'òptima a mig termini. Els economistes hem també d'aprendre dels empresaris.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris