nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Les paraules amargues d'un adéu

El record en aquell col·legi de frares. En férem una pila d'anys dins aquelles aules. Ell s'enduia les matrícules d'honor i jo els aprovadets gratats. Una bata de feina a ratlles, el nom a la butxaca superior, sobre un trosset de roba blava. Potser n'hi havia massa, de roba blava, en aquell temps. I els entrepans de pa amb oli, a l'hora de l'esplai, entre les matemàtiques i la llengua espanyola, a pesseta llisa, per als del poble. I els de sobrassada per als senyors. Aleshores, tu, artanenc, pensionista, eres poble i jo, també. Després, passats els anys, en política, també volgueres esser poble i ho vares aconseguir plenament. Potser el teu defecte, el que consumí el teu cos una mica massa aviat, fou l'admirable dinamisme que sabies desplegar a totes hores, aquella enorme capacitat de feina, aquell gegantí esforç per a fer en una sola persona la tasca de tres o quatre. L'evangeli nacionalista que compongueres, Els mallorquins, minúscula edició del primer moment que gairebé arribar als que érem els teus amics i la gent de confiança, que rebé el rebuig de més d'un patriarca que després hem entronitzat cínicament, que fou criticat i menyspreat per molts dels que ara acudeixen al teu llit mortuori a dir mots que no senten, és, segurament, el llegat emblemàtic a través del qual seràs tingut en bon record per les generacions posteriors. Restaràs viu en les biblioteques, en els prestatges dels amics, en els que fan història de la nostra època. No és, doncs, la teva marxa, un adéu massa definitiu. Travesses la por del gran salt, que supòs que ha d'esser el negoci més important de la teva existència, i un cop a l'altra vorera, esperaràs els teus, ens esperaràs a tots. No passis ànsia, si és que l'ànsia existeix en una altra magnitud. No passis ànsia que el temps és absolutament relatiu i no trigarem gaire. Mentrestant, anirem teixint records. Anirem teixint draps de mar, de terra, de vent, allà on la nostra conversa convergí, allà on et sentires més home ple, fora del paperum oficial i dels despatxos que cauen damunt un com lloses de plom, fora dels números i les cabòries, de les bregues polítiques i dels atacs injusts. Només poesia, poesia sense paper ni lletraferit. La natura, la poesia autèntica que tu coneixies tan bé i que no tingueres temps de gaudir amb tota la intensitat que mereixies. Sortadament, amic, allà on tu vas, allà on tu ets, ja no hi ha mòbils. La veritable pau, el definitiu repòs, no ho permet.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris