algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Josep Melià, en la memòria

He deixat passar una parell de dies abans de fer la meva pròpia reflexió sobre la figura de Josep Melià. Sabia "era inevitable" que la seva desaparició generaria tal quantitat de reaccions que m'he estimat més deixar reposar un poc els sentiments i que la sensació de pèrdua hagi minvat una mica, almanco per poder expressar en calma tot el que suposa per a mi la mort de l'amic i del mestre.

No vull ni puc entrar en una cursa de panegírics sobre la figura i l'obra de Josep Melià. Pens que tot està ja dit i escrit sobre el seu paper a la transició espanyola i la seva contribució al naixement d'un nacionalisme illenc que cerca, trenta anys després de l'aparició d'Els mallorquins, apuntalar la seva definitiva consolidació. Pep Melià fou un precursor i fins i tot un visionari en el seu temps, situat intel·lectualment a anys llum dels seus contemporanis, un home que intuí clarament, abans que ningú, cap on es dirigia aquella societat illenca emporuguida i tancada dels primers anys seixanta, una societat que ell va sacsejar amb valentia i amb aquella legítima arrogància que alguns privilegiats poden exhibir per mor de la seva enorme estatura intel·lectual.

Però, per a mi, la figura de Josep Melià no s'esgota en el caramull de mèrits professionals ni en la seva atapeïda biografia politicoperiodística. El que jo vaig aprendre de Josep Melià fou, per damunt de qualsevol altra cosa, a estimar aquesta terra insular que sovint ens fa sofrir tant i que tots voldríem veure, qualque dia, consolidada com una societat serena, segura de si mateixa, que sap cap on va i "sobretot" que sap qui és i d'on ve. La primera mirada de preocupació que vaig fer envers la meva terra, la vaig fer inspirat per Josep Melià, l'home que veia més enllà del que vèiem els altres i el pensador que patia Mallorca amb una intensitat que ningú de nosaltres no estava en condicions de comprendre.

Amb Josep Melià vaig entendre, a la fi, que és possible estimar un país sense per això deixar de veure els seus defectes, les seves mancances i les seves abdicacions. La mirada de Josep Melià vessava damunt Mallorca amb la severitat d'un pare just i la dolçor d'un fill que té por de quedar orfe. Sentiments ambivalents per a un home inevitablement contradictori, engrunat entre l'amor a la seva terra i el deure de retreure"li els seus defectes. Però la contradicció, en el cas de Pep, no era símptoma de feblesa, sinó el reflex d'un cervell massa gros per poder actuar en una única direcció, com encara ara feim la resta dels mortals, així com podem.

També vull recordar, ara i aquí, el Melià amic dels seus amics, aquell homenot gros que tots intuíem més vulnerable del que suggeria la seva imponent figura de jutge sever. L'amic que, tot i així, semblava estar sempre preocupat, amb una part del seu cap situat a un altre lloc, potser un indret reservat en uns llimbs mentals desconeguts, on els que l'apreciàrem no teníem cap possibilitat d'accedir.

Josep Melià ha representat un privilegi per a Mallorca i per als seus estimats mallorquins, al marge que els seus temors s'hagin vist ja complits o que, al contrari, encara tinguem temps per edificar aquella societat adulta que Pep imaginava per als seus fills i per als seus néts. Sigui com sigui, per als qui el coneguérem, l'admiràrem i l'estimàrem, la figura de Josep Melià conservarà sempre la seva dimensió gegantina, mentre els qui quedam intentarem, en la nostra tasca diària, esbrinar el millor camí per a una societat illenca que, amb la desaparició de Pep Melià, ha quedat, com nosaltres mateixos, sobtadament òrfena.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris