algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La llarga agonia o lluita de Graham Greene

Segurament sols ho poden fer les grans superfícies o aquelles cadenes d'establiments que a més de vendre llibres ofereixen altres productes i serveis. I això pot suposar una forta competència "no sé fins a quin punt deslleial" per a les llibreries que no són altra cosa que llibreries, especialitzades o no. En tot cas, el que no podem deixar de reconèixer és que, des del punt de vista del lector, les ofertes de llibres en liquidació que s'hi troben, als primers, sovint a preus realment simbòlics, són un gran avantatge i poden posar-li a l'abast materials molt interessants.

Naturalment, aquestes ofertes pràcticament constants no inclouen mai els títols de més rabiosa actualitat o els denominats bestsellers però això no és cap inconvenient per al lector, granat o neòfit, que cerca valors més permanents.

Ha estat justament a un atapeït taulell d'ofertes de la secció de llibreria d'uns grans magatzems on m'he trobat amb un gruixat volum, ben enquadernat amb cobertes fortes, publicat el 1996, una mena de profusa memòria personal sobre la darrera part de la vida de l'escriptor catòlic que, possiblement, ha mogut més l'atenció del gran públic, especialment amb les seves novel·les i els seus entertainments. Es tracta de Graham Greene. Amigo y hermano. El seu autor, Leopoldo Durán, és un sacerdot professor de literatura anglesa i autor de dues tesis doctorals sobre la novel·lística de Graham Greene, pel qual aquest va sentir una gran amistat i que durant vint anys va convertir-se en l'acompanyant dels viatges regulars que aquell feia cada any per la pell de brau, especialment per les dues Castelles, Portugal i Galícia.

La lectura del llibre del pare Durán m'ha dut a la relectura de Monsignor Quixote, la novel·la de Greene que es va aprofitar de no poques de les incidències i experiències de les esmentades excursions automobilístiques per terres peninsulars, més aviat de ponent, i de les llargues converses "sovint sovint amb un tassonet a la mà" entre l'escriptor anglès i el sacerdot espanyol. Perquè no hi ha cap dubte que el pare Durán, per la seva doble condició de sacerdot i de profund coneixedor de la seva obra, va esdevenir ben aviat, a més d'un bon amic i company de carretera i picnics, una mena de consultor espiritual per al constant debat interior de Graham Greene, una persona que deia «el problema és que jo no crec en la meva incredulitat» i d'una inquietud que rares vegades li permetia pernoctar més d'una nit en cap dels indrets visitats. En qualsevol cas, sembla d'allò més evident que sense el pare Durán i els repetits viatges estivals "sempre ben proveïts del vi d'un viticultor amic de Las Regadas (Ourense)" Monsignor Quixote no hagués existit.

Tampoc "per descomptat" sense l'especial interès que va tenir sempre Graham Greene per a tractar, al llarg de la seva dilatada obra, tota una galeria de personatges "principals o secundaris" sacerdots. I això de manera gens convencional, fins al punt que en algun moment va tenir problemes amb certes instàncies eclesiàstiques. Òbviament, la literatura que va practicar no va esser mai apologètica. El mateix Monsignor Quixote, que consisteix sobretot en una llarga cadena de diàlegs, pot esser més que res considerat com una exposició punyent del que Unamuno denominava l'agonia del cristianisme o del que també podria dir-se l'agonia de la fe. Per qualque cosa el pare Durán ens revela que, la resolució d'escriure la novel·la, Graham Greene la va prendre davant el nínxol 340 del cementeri de Salamanca, on reposa Unamuno.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris