algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Parlem de Melià

L'altura intel·lectual de Melià és tan elevada i complexa que, a l'hora de fer balanç, és gairebé impossible parar esment en tots els aspectes. Pesa més el teoritzador de l'art que el novel·lista? El poeta que l'analista polític? És difícil establir prioritats, encara que m'atrevesc a dir que allò que caracteritzarà la seva figura davant la història, serà la voluntat de recuperar els trets del seu poble i redefinir-ne l'estructura social. Vaig conèixer Josep Melià oficiant de Joan Fuster, pels volts de l'any setanta, a casa de Josep Maria Llompart. Des de la publicació de Els Mallorquins, la relació entre ambdós pensadors catalans ha estat inevitable. Tanmateix, sols tenien en comú la seva capacitat d'anàlisi històrica i l'amor al propi poble. Per tantes i tantes raons, Melià sabia que no era un altre Fuster. Això no obstant, acceptava la comparança de bon grat, perquè en aquell tramvia en el qual cabien tots els catalanistes de Mallorca "en expressió afortunada de l'apotecari Bernat Vidal", feia falta que hi pujàs algú capaç de donar cos ideològic al sentiment de mallorquinitat que compartien. Fins aleshores, el sentiment de país sols podia resseguir-se en els poemes de l'Escola Mallorquina o en l'exemple cívic que ens donaven persones com Llompart, Francesc de Borja Moll, Climent Garau o Josep Forteza Rey. Fora d'ells, tot era foscor. El missatge de La Nostra Terra s'havia enterrat amb la Guerra Civil. I no hi havia possibilitat d'accedir al pensament dels Guillem Forteza, Joan Estelrich o Gabriel Alomar, ni de conèixer la gestió, al front dels ajuntaments, de la gent d'Esquerra Republicana, ja que si no varen tenir possibilitat de dissenyar cap projecte de país, és inqüestionable que treballaren pel país des d'uns plantejaments clarament nacionalistes. Em referesc als Emili Darder, Pere Oliver Domenge, Bernat Jofre i alguns altres. Els Mallorquins va tenir la singularitat d'ésser el primer llibre, publicat després de la guerra, que no ens parlava d'una pàtria perduda en llenguatge bucòlic, sinó que ens plantejava la possibilitat de refer una pàtria real, malmenada durant segles i segles. És clar, que un llibre amb un càrrega reivindicativa tan rotunda, va ésser publicat l'any seixanta-set, quan la primera generació turística s'incorporava al mercat laboral; i és evident que aquesta no preveia, en la seva llista de prioritats, la de recuperar un país del tot nial. Tocant a la recuperació dels trets d'identitat, aquí, a Mallorca, no hi havia res a pelar. I potser per aquest motiu Melià va encaminar la seva carrera política cap a Madrid. En realitat, Mallorca sempre li va negar el pa i la sal al polític Melià, possiblement perquè la seva voluntat de dotar-nos de capacitat de decisió, causava desconfiança i malestar en uns nuclis de poder de centre-dreta que no volien governar ni ésser governats, però que no volien deixar de comandar. Melià, a partir de Els Mallorquins, havia dissenyat una manera coherent d'articular el país. I tal cosa és, en definitiva, el que ha explicat, amb tossudesa admirable, al llarg de quaranta anys.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris