nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 10°
19°

Poetes plàstics i poetes literats

Ja se sap, seria del tot absurd pretendre que la poesia sols existeix com un gènere literari. De fet, eventualment es pot trobar en qualsevol obra d'art, en qualsevol art, sigui el que sigui. Naturalment, les arts plàstiques no són cap excepció.

Per tot això, tan elemental, la proposta de Pelaires d'oferir al públic una mostra conjunta de pintura / dibuix / obra gràfica i poemes està plenament justificada, encara que s'hagi escollit l'estiu per a fer"la. De fet, bo seria que aquest tipus d'exposicions fossin més freqüents, més normals. El que vol dir que la col·laboració entre poeta i pintor o dibuixant "entre poeta i poeta, en definitiva" hauria de ser més assídua, no limitar"se sols a la publicació de llibres de poemes il·lustrats. Dos poetes apuntant en la mateixa direcció, de segur han d'abastar i contemplar més realitat "o més idealitat, si m'és permès aquest neologisme" i, en definitiva, arribar més enfora.

Segurament és oportú demanar"se, en aquest tipus d'obra conjunta, ¿què ha de ser primer? ¿Per què hauria necessàriament d'il·lustrar el pintor o el dibuixant o el gravador l'obra del poeta escriptor? ¿És que no pot ser primer l'obra gràfica o la pintura i el poema esser"ne una resposta o un acompanyament? Òbviament, la iniciativa pot correspondre amb la mateixa legitimitat tant al pintor com a l'escriptor. El que realment importa és que es doni una vertadera dialèctica entre els dos pols creadors, que la imatge i el text no compareguin merament juxtaposats sinó d'alguna manera agermanats, estirant tots dos en una mateixa direcció. Fins i tot, idealment, ¿per què no s'ha de produir una mútua fecundació entre les dues arts involucrades, donant un plaer estètic especial a l'espectador o al contemplador"llegidor?

En l'exposició actual que comentam, una obra conjunta que dóna un bon exemple d'aquesta dialèctica mútuament potenciadora és Mouton écologique, que aplega un cap de be, xot o moltó de Pep Llambias acompanyat per un poema punyent del catedràtic de llatí Jaime Siles, que comença «La luz nunca termina / pero los pastos sí» i que acaba, tot rectificant i ratificant alhora, «Ahora sé que termina la luz / y que nunca llegaré a los pastos», com si fos una reflexió una mica amarga del mateix moltó escomès o posat en evidència de per dos costats.

Altres parelles emmarcades conjuntament que criden l'atenció del visitant són les realitzades pels tàndems constituïts per Maria Carbonero i Marcos R. Barnatan, amb el títol d'Emily Dickinson 1862/2000; Guillem Nadal i Àngel Terrón, Beu sang, amb un magnífic treball gràfic del primer en base d'un tractament d'òxids molt efectiu; José Carlos Llop i Dis Berlin, El corazón de las cosas; i un treball compartit de Francesc Parcerisas i Robet Llinós, amb uns versos greus del primer que comencen: «No en sé gaire, de com l'ésser / arriba a la paraula. ¿És un pou comú / on els vailets van a buscar aigua?».

Menció o esment a part crec que mereix Llum de dona, de Sebastià Ramis i Valentí Puig. La tècnica mixta de l'obra figurativa del primer és certament d'una poètica netedat excepcional, que pot recordar la millor pintura del cinquecento i, a la vegada, l'hiperrealisme més en estat de gràcia. Davant la lluminositat de la donzella, l'amic Valentí Puig es demana i ens demana: «D'aquesta claror de dona enamorada / de quin axioma cruel se'n deduiria res / segons Darwin?».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris