algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Quadern de viatge

Dimarts, 11. He arribat a l'aeroport com de costum: ni massa d'hora, ni massa just, amb temps suficient per badocar davant les prestatgeries del quiosc de premsa. Els altaveus, vessant una lletania monòtona que llenega per la lluentor del marbre del trispol, han anunciat l'embarcament del meu vol i el número de la porta. M'he dirigit cap a la zona de control d'equipatges, on una llarga cua serpenteja tot esperant la radiografia dels escànners o el xiulet que accionen els metalls sota l'arc. Separats de la gent, estrangers en la seva gran majoria, absents enmig del trànsit de maletes i carros metàl·lics, una parella es despedeix. Ella una al·lota jove amb texans i camiseta amb retranques, cabells curts i mirada blava, aquosa. Ell, un al·lot prim d'aspecte acriaturat, barbamec, amb bermudes beig i nàutiques. Tenen una bosa de mà just devora els peus. Estan abraçats, esgotant les últimes carícies, buidant l'alè de les besades. Ell li acarona les galtes. Li xerra a cau d'orella secrets d'enyorança. Ja li dol el buit de l'absència abans de la separació. Allarguen el comiat com si volguessin aturar el temps entre els seus cossos, eternitzar la ternura, robar a la pell el tacte. Els ulls li espiregen. Ella intenta desfer-se de l'abraçada i anar-se'n cap els detectors, però ell l'estira amb suavitat per la cintura i li besa el coll i els llavis. Finalment, davant la imminència d'un darrer avís, ella passa el control d'equipatges. Separats per una bardissa de taules i mostradors, es fan senyes. Ell aferra una besada als dits de la mà i, amb un gest suau i, alhora, desconhortat, el llança a l'aire. Ella el recull i se'l posa a la boca.

Encuriosit per l'escena, imaginant una història d'amor que s'acaba o s'interromp momentàniament, sabent que el desig no vol espera, coneixent el dolor dels amors que s'esqueixen, la seguesc pel passadís que du a les zones d'embarcament. Tenim el mateix destí. M'assec a la sala d'espera just davant seu. Es posa unes ulleres de sol, tot i que l'estança resta en una penombra d'horabaixa, treu de la bossa una revista que no llegeix i encén una cigarreta que no pot exhaurir. Durant el trajecte l'observ de cua d'ull. Ha reclinat el cap en el capçal i s'ha vessat en el seient. Unes petites turbulències quan deixam la mar per entrar a terra ferma sembla que la neguitegen. Només aterrar, mentre les rodes freguen el renou de la superfície, treu d'una bosseta de plàstic un pintallavis i es retoca els morros amb una làmina de nacre. Hem travessat l'aeroport de destí fins arribar a les portes automàtiques que separen els passatgers dels visitants. S'atura al llindar del portal vidrat i recorre amb la mirada la gent, aguaitant la fesomia d'un rostre familiar, fins que descobreix un jove morè, alt, amb els cabells molt curts i la mirada entelada, i es llança al seu coll. Cerca els seus llavis i es besen apassionadament, com si amb una besada es pogués recuperar l'eternitat o, si més no, fer-la abastable i humana. Dijous, 13. Cap rostre no transparenta les intencions. Cap mirada no delata el pensament i, sovint, les paraules són opaques a la voluntat, fins i tot a les emocions. Potser per això és fàcil l'engany i, tanmateix, són inútils els propòsits, les precaucions i la cautela. Estam a mercè dels especialistes a furgar les ferides. Som carn de carnatge i només serem útils mentre siguem matèria de sabó. Amb la seva actitud aconseguiran endurir-me, fer-me insensible al seu dolor que, ara mateix, és l'única cosa que em detura. Esvaït el seu avantatge podré planejar la venjança i seran dalles les paraules.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris