nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Mort de Fornarina

Un article magnífic d'Emilio Carrere, publicat al diari Madrid, en plena postguerra, ens recorda que tal dia com avui, concretament el 18 de juliol de 1915, els madrilenys enterraren Fornarina. L'enterraven ells, però compartien el dol milers i milers de persones de tot arreu, que si no havien gaudit del privilegi de veure-la actuar, coneixien i cantaven les seves cançons. Algunes, com «Clavelitos» i «El Polichinela», són encara relativament populars. Les altres s'han anat oblidant de mica en mica. Una d'elles precisament, la que duia per títol «La canción del Rhin», era, segons Serge Salaün, plagiada de «Le long du Missouri», popularitzada a França per un «chanteur» anomenat Mayol. Potser, aquest Mayol, l'actor solleric que, al principi del segle XX, va assolir fama als escenaris francesos? No ho sé. En tot cas una de les poques referències que en tenim ens la dóna Gaziel, quan conta com Pío Baroja va acudir a veure'l actuar, i en va treure la conclusió que era un efeminat sense gràcia. Ho dic a tall d'anècdota. El comentari no té gaire importància, perquè tenc la impressió que el senyor Baroja sols era capaç d'entendre el seu món novel·lístic, d'altra banda esplèndid. Tornem, per tant, a Fornarina. Consuelo Bello, que aquest és el seu nom, va adquirir fama quan es va presentar en el Salón Japonés, de Madrid, ballant nua, damunt una plàtera enorme sostinguda per quatre comparses, una dansa eròtica titulada «El Pachá Bumbún». A partir del debut va esdevenir una deessa popular. L'ajudava la seva bellesa singular "cabells rossos i llargs, pell clara i ulls color de mel, segons una descripció de l'època", la seva simpatia innata "fins i tot la premsa mallorquina hi fa referència quan parla de la seva actuació al Líric, el juny de 1910", i l'habilitat que atresorava per a administrar la seva humil procedència. En ésser morta, el senyor Dionisio Pérez hi va fer referència a les pàgines de La Esfera: «Consuelito era un símbolo de la mujer pobre de Madrid. Ella nos lo recordaba constantemente... Cuando yo era lavandera... Cuando yo ganaba seis reales trabajando todo el día... Cuando yo recorría la calle de Alcalá cargada con un saco de ropas...». Moriria, Fornarina, als trenta anys, amb una fortuna immensa. El seu vestuari era d'un cost elevadíssim, com en són una prova els quatre mil duros que li costà un xal l'any catorze. En realitat, en Fornarina, tot era superlatiu: costosos els vestits, desenfrenada la vida, apassionats els amors. Serge Salaün opina que, molt possiblement, Manuel de Falla va inspirar-s'hi per a compondre El Amor Brujo, encara que va estar-se com de caure de dir-ho. N'hi va haver d'altres que no amagaren els sentiments que els provocava. El poeta Enrique de Mesa va suïcidar-se per no poder superar la seva absència. I un altre poeta més desconegut que aquest, Enrique Amado, va perdre l'enteniment per ella. Tanmateix, el fet d'ésser estimada o simplement admirada per gent força important, com és el cas dels germans Quintero o de Ruperto Chapí, no li va permetre superar els prejudicis socials del moment. Les cupletistes no sols escandalitzaven la noblesa rància de Palma, com ens explica amb força humor Miquel Villalonga, sinó la de Madrid, que, aleshores, era la capital més llicenciosa d'Europa. Així, segons Salaün, l'any onze Fornarina va veure com li era prohibida l'entrada a l'Ateneu madrileny, mentre que el soci que havia pretès introduir-la-hi n'era expulsat. No crec que ella en fes un gra massa d'aquesta desatenció, perquè era conscient de quin era el seu paper. Conta el seu biògraf, Fernando Periquet, que estant Fornarina de barrila a l'estudi d'un dels fotògrafs anomenats Calvache, no va deixar que la fotografiassin al costat de Bombita, perquè el torero, que va ésser un dels seus amants, era casat. I ho era, segons Gaziel, amb Maria Regordosa, una de les dones més belles i riques de Barcelona. En fi, la literatura fantàstica que va envoltar la mort de Fornarina va augmentar, encara més, la seva aurèola. Fornarina va intuir la seva mort, ja que, abans d'emmalaltir, va creuar-se, en el carrer, amb una senyora, alta i endolada, de faccions dures, que la va mirar fixament. Ella, Fornarina, ja no va tenir dubtes que moriria, i així ho va comunicar, anguniada, als amics. Carrere diu que «lo que vio Fornarina fue una proyección alegórica de su misterio interior, una fotografía de su subconsciente, que sabe lo que va a acaecer después inexorablemente». Potser per això, segons Lorenzo Díaz, pocs dies abans del seu traspàs va voler acomiadar-se del públic de l'Apolo i ho va fer amb la versió primigènia de El último cuplé. Aquella que acaba dient «y, cuando un día yo,/ como un juguete que pasó/ al olvido el público me dé...» etcètera, etcètera. Va morir el desset de juliol, a les quatre de l'horabaixa. Poc abans del traspàs, va enviar a cercar Juan José Cadenas, un periodista que li robava el cor. Però aquest no va voler deixar a mig fer una partida de cartes i quan va arribar a la casa de l'artista aquesta ja havia expirat. En canvi, José Miguel Sánchez Vigil, que és el biògraf dels Calvache, assegura que el periodista «llevó flores a su tumba hasta que, ya anciano, le fallaron las fuerzas».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris