algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

L'imperi contraataca

La majoria absoluta del Partit Popular s'està notant de manera immediata (a part de la política d'immigració i les liberalitzacions) en la revifada del nacionalisme espanyol. No sembla que hi hagi dubte que la coincidència de l'informe de la Real Academia de la Historia i la declaració de San Millán de la Cogolla dels parlamentaris populars formen part d'una mateixa estratègia, que també inclou una part substancial del viatge del rei a Brasil (amb la seva insistència en la difusió de l'espanyol) i el darrer anuari de l'Instituto Cervantes, que ja no parla de tres-cents sinó de quatre-cents milions de parlants del castellà.

Les interpretacions que es fan d'aquesta ofensiva des dels sectors progressistes apunten de manera bastant unànime cap a la negació de la pluralitat nacional i lingüística de l'estat per part del Partit Popular, que deixa clara així la seva vertadera vocació pel que fa al respecte a la diversitat. No tenc intenció de negar aquesta lectura, però sí de completar-la amb una altra de complementària. Aquest amor patriòtic a la llengua castellana que ara es venta tant també té l'objectiu de consolidar la posició espanyola en el mercat mundialitzat marcat per la competència ferotge i la creixent desregularització. I quan dic la posició espanyola vull dir la de les grans empreses espanyoles, perquè ja se sap que una de les principals maneres en què els governs estatals protegeixen els interessos generals és promovent el benefici de les seves empreses privades.

El temps de la mundialització és també el de les guerres lingüístiques. D'una banda, la guerra de les llengües amb suport estatal i milions de parlants contra les llengües petites, que és una guerra d'extermini amb vencedor ben clar. D'una altra banda, la guerra entre les grans llengües per guanyar posicions en l'escenari mundial: la batalla per les llengües de treball a la Unió Europea de trenta-tants estats o la batalla per la presència a Internet són alguns dels capítols d'aquest guerra. El rerefons no és altre que la guerra pels mercats que s'estableix entre les grans corporacions transnacionals dels diferents països: lluitar per una bona posició d'una llengua és lluitar per tenir una arma (una més) en aquesta confrontació mundial.

I Espanya, com que va bé, s'ha de situar. L'ascens a la categoria de potència econòmica forçosament ha de suposar tenir les pròpies transnacionals: la penetració d'empreses com Endesa, Telefónica o Repsol (o de bona part del sector financer) al mercat llatinoamericà està creixent de manera espectacular, amenaçant de manera seriosa el domini del gran germà yankee. Pel que fa a nosaltres, tenim un «sector» (per antonomàsia, no fa falta dir quin) que també fa una contribució a l'expansió internacional de l'empresa espanyola. El cas d'Endesa i els maputxes (ben conegut entre nosaltres) ens fa veure que les transnacionals espanyoles no són gaire diferents de les altres pel que fa a sensibilitat ambiental i respecte pels drets dels pobles: una guerra és una guerra. I en una guerra, les actituds romàntiques fan més nosa que servei: per això, igual que està de més aturar-se a considerar el respecte a l'entorn o als pobles indígenes, també està de més aquesta dèria que tenen els ibèrics de la perifèria per les seves llengües minoritàries.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris