algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Endarreriments

Ha causat certa perplexitat la condemna judicial al Ministeri de Sanitat per les llistes d'espera. Es tracta, per als que no hagin seguit la notícia, d'una reclamació patrimonial per una espera excessiva del corresponent tractament, espera que va provocar un empitjorament de la situació del malalt. La reacció no s'ha fet esperar: més d'un metge pensa que és un contrasentit que el servei públic que més s'estorba en la seva prestació, la justícia, sigui qui castigui la medicina pública. Certament, la crítica no deixa de tenir un pes argumental destacable. Ja fa temps que els legisladors vénen dictant normes per aconseguir una suposada millora en l'eficàcia dels serveis administratius. La reforma de 1992 del procediment administratiu i el silenci administratiu positiu són les fites més remarcables. De fet, molts de poders públics veuen anul·lar els seus actes per no haver-los resolt dins els terminis marcats per la llei; som així, davant uns tribunals que dicten sentències sense cap consideració a les circumstàncies que viuen les administracions. És a dir, la situació és tan paradoxal que un ajuntament es veu obligat a tramitar i a resoldre tot un complex procediment en sis mesos i, en canvi, la revisió d'aquest expedient pot durar quatre anys sense massa problemes. Hi ha, per tant, una descompensació absoluta entre les exigències a les administracions i les exigències al poder judicial. I és lògic que davant aquesta descompensació els jutges es justifiquin al·legant una manca terrible de mitjans humans i materials; però també cal reflexionar sobre les possibilitats de l'estat social i democràtic de dret nascut després de la segona guerra mundial. Tots volem una sanitat pública de qualitat i per a tothom, però com es preguntava Salvador Cardús: estam disposats a assumir els costos que això té? Som conscients dels doblers que s'han d'invertir perquè no hi hagi llistes d'espera? Perquè, aquí hi ha la clau que segons quins magistrats i jutges semblen desconèixer. De la mateixa manera que tots podem entendre el retard judicial per raons pressupostàries, per l'esmentada manca de mitjans, també ells han d'entendre els retards sanitaris o administratius. I la raó de tot plegat és senzilla, no podem sortir d'un punt de partida en què els recursos són il·limitats; les administracions poden gestionar millor o pitjor, però és evident que no poden cobrir a la perfecció tot el ventall de serveis i prestacions que tenen encomanats. Si es fa més despesa sanitària n'hi haurà manco per a carreteres i, en conseqüència, quan hi hagi un accident de trànsit també serà culpa de l'administració que ha de vetlar per la seguretat viària. No es pot negar que la responsabilitat objectiva de l'administració s'ha vist moltes vegades com una conquesta de la democràcia. Ara bé, de vegades fa la impressió que les coses s'estan desproporcionant i que l'exigència de responsabilitat arribarà a uns nivells que poden posar en crisi allò mateix que es pretén defensar. Perquè si el ministeri, la conselleria, o qui sigui, ha de començar a pressupostar quantitats per a indemnitzacions, és evident que aquests doblers no serviran per comprar nova tecnologia o contractar nous metges o fer investigacions. També és cert que una justícia exigent pot tenir efectes reactius i de millora en les administracions, una espècie de prevenció general, la por a la sentència desfavorable pot generar una actuació més diligent. La solució, com gairebé en totes les ocasions, supòs que es troba en el terme mitjà, ni un càstig compulsiu a l'administració, ni una impunitat absoluta. Sigui com sigui moltes decisions judicials pareixen perdre aquest punt d'equilibri. La societat cada vegada més s'instal·la en un rebuig a les pròpies responsabilitats, els pares ja no són responsables de l'educació dels seus fills, l'únic responsable n'és l'escola (l'administració). Aquest procés que exemplifica tan bé l'ensenyament és aplicable a quasi totes les vessants de la vida d'aquest principi"final de segle. És ben hora, doncs, que tots, inclosos els jutges, repensem una mica aquesta actitud d'enroscar"ho tot als poders públics.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris