nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Les deixalles com a metàfora

Després del gran fong de l'explosió atòmica d'Hiroshima, la humanitat ha seguit produint imatges males d'oblidar, com en una sinistre competició per guanyar la més anguniosa capacitat testimonial. I n'hi ha moltes, tantes que se superposen i les més recents arraconen les d'ahir mateix, formant-se així uns estrats de tragèdia que constitueix una part important del llegat de la humanitat.

Com podem pair els morts, sepultats davall d'una muntanya de deixalles a Filipines? Potser aquesta és una imatge que, per més repetida que sigui, no perd mai la seva capacitat d'horroritzar-nos. Les deixalles són la metàfora més lúcida del nostre temps, perquè les produeixen els rics i en viuen i en moren els pobres. Ja sé que aquesta lectura n'empobreix les suggestions, però de vegades tendim a evitar allò que és massa clar per por de semblar esquemàtics. Potser no volem acceptar la claredat d'aquesta lectura: les persones que, per poder sobreviure, han de cercar entre les deixalles en fermentació i finalment en formen part, són persones que varen néixer amb els mateixos drets que qualsevol de nosaltres i que es mereixien una vida tan digna com la nostra.

Però tot això és massa clar, massa flagrant com perquè ho puguem pair. Aleshores ho allunyam de la nostra atenció més directa i, si de cas, ens ho prenem com expressió mes o menys dramàtica, també més o menys asèptica, d'unes situacions en les quals no ens és possible intervenir individualment. Què hi puc fer, pobre de mi? Si no hi puc fer res, val més conservar la serenitat i fins i tot el confort, per estar en condicions de fer alguna cosa per als altres en presentar-se l'oportunitat.

Tanmateix, aquest plantejament ens du a poc a poc a un estormiament de la consciència, a l'anestèsia dels sentiments que ens podrien definir com a humans. Com que no podem anar amb tot a l'esquena, el més aconsellable és deixar llast. Potser és el més aconsellable, però també és el més perillós, ja que el llast molt fàcilment el podem perdre de vista. Tot ens ajuda a oblidar, fins i tot la mateixa reiteració de les imatges més colpidores.

Perquè, ara mateix, quan altres desgràcies ja han sepultat l'esllavissament de la muntanya de deixalles a Filipines, qui recorda que fa un parell d'anys, a La Corunya, amb un equip de govern presidit pel socialista Vázquez, s'havia viscut un episodi de la mateixa naturalesa, amb un escenari construït amb els mateixos materials...? En sabem alguna cosa, del que ha estat l'evolució d'aquell estat de coses?

Com que no hi podíem fer res, deixàrem anar el llast per la borda. Ara, pocs se n'han recordat, pocs han tengut present que allò també passa i molt prop d'on som nosaltres. Molt prop, geogràficament. Moralment, cap dels éssers humans que viuen i moren de les nostres deixalles són lluny de nosaltres. Perqué es tracta de les nostres deixalles, matin on matin.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris