algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Opinions sobre el turisme

Tot fa pensar que a finals de juliol s'aconseguirà batre el rècord de passatgers a Son Sant Joan. Així que alabat sia Déu, perquè el turisme és pa. La recessió mínima que va experimentar la demanda hotelera al principi del mes de juny havia fet que més d'un hoteler ja es veiés abocat a la misèria. Ara per ara, unes Illes Balears sense turisme serien pastura de cabres, això és cert. I què en direm d'Espanya? L'una per l'altra. Fins i tot Rodríguez Ibarra, tan altiu quan parla amb els catalans, prepara entrepans de cuixot a l'entrada de Mèrida per si els autocars de guiris s'aturen a berenar. El que va d'ahir a avui! Fa cinquanta anys, el turisme era més aviat considerat una amenaça que una benedicció del cel. Luis Martínez de Galinsoga "el mateix que diria que els clergues que deien missa en català eren una merda" aleshores era director de La Vanguardia per designació de Franco i comentava, en referència a Barcelona, que «es una pesadilla la calle por la que transitamos... Unas hordas, que no caravanas, de desocupados, con los sucios calcañares de hombres y mujeres exhibiendo su anatomía huesuda... En suma: la generalidad del turismo extranjero que invade España es de esta jaez». La cursileria classista del senyor Galinsoga, compartida pel falangisme de sang blava, donava peu a una de les posicions més agressives envers el turisme. Una altra, de la mateixa virulència, fonamentada en raons estrictament morals, era el fruit de la mentalitat nacionalcatòlica que havien conreat la gent de l'església i els partidaris d'una Espanya messiànica. Gairebé tots els bisbes dels anys cinquanta pretengueren aturar, amb la paraula, la dissipació dels costums que propiciava el turisme. I alguns d'ells ens han deixat frases memorables, de contingut catastrofista i d'una buidor increïble, tot alertant els ciutadans dels perills que amenaçaven l'ànima amb la proximitat de gent estrangera. Anaven contra corrent, però no deixaven de crear una certa alarma social. De manera que, segons conta Luis Carandell, el ministre d'Informació i Turisme "aquest ministeri va ésser creat l'any cinquanta-u, en la quarta remodelació de govern que realitzà Franco" va veure's empès a calmar la inquietud de les persones piadoses, tot afirmant que «con estadísticas en la mano, en España se condenan menos almas que en cualquier país de Europa». Tanmateix, el gran teoritzador d'aleshores sobre la qüestió turística va ésser Ernesto Giménez Caballero, un dels caps esflorats més singulars del feixisme espanyol. Jo pensava que la reunió dels conservadors a San Millán de la Cogolla semblava organitzada per ell i amb quina exaltació gojosa de l'esperit hauria compartit les quatre vulgaritats que s'acordaren, quan vaig retrobar, al seu llibre intitulat Genio de España, les seves opinions, força negatives, sobre allò que esdevendria la font d'ingressos més important de l'Estat. Giménez Caballero atribueix el turisme a la revolució burgesa i el qualifica de «institución de cultura humana estéril, petulante y mercantil». A continuació descriu la manera que tenen els estrangers "encara que per a ell els únics estrangers eren els francesos i els anglesos" d'observar els espanyols com si fossin objectes de souvenir, i fa palès el seu menyspreu cap «ese pobre hombre que es Wells» (fa referència a Orson Wells, és clar), perquè havia expressat els seus dubtes sobre si Espanya havia d'ésser considerada part d'Europa o d'Àfrica. Ofès, en sentir-se part d'un país vulgaritzat per allò que ell considerava una opinió indocumentada, Giménez acaba l'article amb una filípica barroca. Diu talment: «Señores turistas: 'España no está en Oriente ni en Occidente! 'España está "desde muchos siglos" en la cristiandad! España "genio romanogermánico" es genio de Cristo. Creedme. 'Genio de España!». Encara va viure per a veure com aquesta Espanya de guerrers i de clergues que tant s'estimava, prenia una de les poques actituds humanes i sensates que ha pres aquest segle, i esdevenia un país de cambrers. Tanmateix, però, Giménez Caballero no va rectificar, potser perquè no tothom té la sort d'esdevenir més savi amb el pas dels anys. Hi ha persones que estan marcades per l'època que els va correspondre viure més intensament. I hi ha èpoques que no tenen remei.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris