muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Record del senyor Josep Carreras

No s'han d'esperar miracles. El món es mou pel que es mou i no el canviarem ara, amb aquesta calor. No és el moment de fer de peremateu invocant una manera qualsevol de justícia universal. El mite de Síssif, tan grandiloqüent en un escenari intemporal, ara podria ser representat per un pobre articulista que es passa la vida tot intentant pujar un punt en el cim d'una «i», finalment inaccessible. Però no ens hauríem d'embullar, perquè ara ja em costa relacionar l'anterior parida amb la rememoració que pretenia fer, acompanyada d'un tímid intent de reivindicació. O sia que, res. Anem per parts: la rememoració. Fa vint anys. Visita oficial del president de la Generalitat de Catalunya a una Mallorca preautonòmica, amb un Consell General Interinsular presidit pel senyor Jeroni Albertí. L'ambaixada catalana, de bona voluntat, té, sobretot, un contengut cultural, que ha d'aflorar un diumenge d'estiu al Teatre Principal, de Palma, en un programa, aferra-t'hi, a base de Montserrat Caballé, Josep Carreras, Joan Ponç i Joan Moll (al piano). Ho record com si fos ara: al teatre no hi cabia ni una agulla. Com que no hi havia "o no funcionava" aire condicionat, suaven fins i tot els records "perdonau la imatge. I la cosa que no arrencava. Que no. És clar, la temperatura psicològica anava per davant de la de xafogor. Finalment surt el senyor Joan Ponç i canta. Poc, però canta. Silenci. S'escola més temps, un temps que sortia del forn. Al cap d'una estona, la senyora Montserrat Caballé ens obsequia amb, res, allò, mig minut de veu. Més desconcert, més nervis. La cosa es cuinava darrere el teló. El senyor Josep Carreras havia passat de nosaltres com qui passa de l'inexistent. Ponç i Caballé, ofesos. Al final, el senyor Pujol puja a l'escenari i posa en joc les seves capacitats d'encantador de serpents. Ens diu que tot ha fallat, però que d'aquí hem d'aprendre una lliçó d'humilitat: les persones, fins i tot les més grans, també som dèbils, etc. La gent l'escoltava, encantada, fascinada. I la cosa acaba amb salida a hombros del president català. Però de la calor i la frustració que patírem pel senyor Josep Carreras, que ni havia agafat l'avió, qui ens en rescabalarà? Tenim algun dret, ara que torna el tenor, les persones que fórem greument menyspreades? Pots pensar. Et fots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris