algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Cafè

Diuen que Abraham Lincoln, després de tastar un glop d'una infusió que li acabaven de servir, va demanar que, si allò que li havien donat era te, li duguessin una tassa de cafè i que, si el que tenia a les mans era cafè, que li'n duguessin una de te. La disjuntiva per al president americà no era tan trivial com pugui semblar d'entrada, ja que justament els pares fundadors de la pàtria nord-americana varen començar a tramar la revolució que els va conduir a la independència en una casa de te. El toc de gràcia va ser l'establiment d'un nou impost sobre aquesta beguda per part del rei George III, fet que, per altra banda, justifica amb escreix que el cafè a tota hora sigui la beguda nacional del Estats Units, en contraposició al tan anglès te de les cinc. No deixa de ser curiós, però, que el cafè esdevingués una beguda molt popular a Anglaterra, molt abans que a França o Alemanya, per exemple. Fet i fet, està documentada la que tots els indicis apunten que va ser la primera tassa de cafè que es va beure a Anglaterra. Va ser una tarda de l'any 1637 i l'honor correspon a un estudiant d'Oxford, d'origen cretense i nom Canopius que, segons sembla, estava ben fart de beure te. A partir d'aquest experiment, el cafè es va popularitzar ràpidament i, començant el 1650, varen proliferar llocs públics on es servia cafè i que eren visitats per un gran nombre de persones de tota classe i condició. La ràpida expansió del consum de cafè a Anglaterra no és un cas aïllat. D'origen africà, el cafè era begut pels àrabs des de molt abans dels inicis de l'era cristiana i, com ha passat amb tantes de coses, atesos els seus orígens, els cristians pensaven que era una beguda del diable. Buscant la seva prohibició, li va ser donat a tastar al Papa i aquest el va trobar tan bo que va decretar que era una llàstima deixar per als infidels el gaudi exclusiu d'aquest plaer.

La tassa de cafè de Canopius ha esdevingut famosa per la importància que varen arribar a tenir els llocs per prendre cafè a Londres. Era una època en la qual els anglesos i holandesos es disputaven la supremacia del comerç mundial de productes com el sucre o les espècies, cafè, te i cotó. La qual cosa va convertir en vital per a l'economia la informació sobre els vaixells que venien de les colònies amb aquests productes, la qualitat i quantitat de les seves càrregues, així com els riscos associats a la navegació en llocs remots i desconeguts. Aquests cafès, varen assumir les funcions dels medis de comunicació, inexistents aleshores, i es varen convertir en la font principal d'intercanvi d'informació. Destacà entre aquestes una que havia obert un tal Edward Lloyd l'any 1687, a prop del Tàmesi. El senyor Lloyd era alguna cosa més que un cafeter i aviat se'n va adonar de la importància que tenia per als seus nombrosos clients la informació i, per consegüent, a partir de l'any 1696 va començar a publicar periòdicament una llista, coneguda amb el nom de «Lloyd's List» que proporcionava informació detallada, recollida amb la col·laboració de corresponsals d'arreu, sobre l'anada i venguda de vaixells, les seves càrregues i les situacions que fossin rellevants per al comerç d'aquells productes. La llista de Lloyd va esdevenir tan popular que, ben aviat, va superar en audiència i confiança les llistes oficials del govern anglès, que va acabar per fer-la servir de manera oficial. La Llista de Lloyd va anar eixamplant el contingut de les seves informacions per incloure-hi preus d'accions i de mercats estrangers. Un centenar d'anys més tard, el 1771, setanta-nou corresponsals de la llista varen constituir la «Society of Lloyd's», que va acabar per esdevenir la companyia d'assegurances més famosa de la història. Tot havia començat per una tassa de cafè, però tanmateix, a l'era d'Internet, els ingredients del negoci continuen sent els mateixos: gent a balquena i, sobretot, informació.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris