algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

De l'alemanyofòbia a l'alemanyofília

Som una província de gent de poques però fermes conviccions, a les Balears. La més ferma, si no l'única, és que tot depèn, com diu la cançó, excepte els doblers, el nostre únic nord i Déu. Fa ja bastants d'anys que es va editar una magnífica història de les Balears en còmic, en què apareixia de manera recurrent un personatge al llarg de les successives èpoques històriques que per explicar els canvis socials (d'ideologia, de creences, de partits, de bàndols guerrers...) deia que «és la crisi». Efectivament, la societat balear no té altra ideologia més ferma que aquesta: tot es basa en el desenvolupament material quantitatiu i tota la resta és secundari i canviable. Això, aquesta essència de la sociologia illenca, la va entendre la mar de bé Gabriel Cañellas, el polític que ha governat més adequadament per a l'extremat egoisme particular (que no individualisme o liberalisme, que això és una altra cosa més complexa que es basa en l'acceptació d'unes normes d'obligat compliment per assegurar la igualtat d'oportunitats entre tots els individus, condició que a les Balears mai no ha existit) que caracteritza la manera d'entendre la vida dels balears. A alguns els agradava pensar que els deixebles polítics de don Gabriel Cañellas només es trobaven en el PP. Però ja s'ha de començar a dubtar, aquesta suposició. Amb això de l'actual i presumpta o real crisi derivada del descens del turisme alemany, ens trobam de bell nou davant el mirall que ens torna la imatge de nosaltres mateixos que sovint no volem veure. Ens hem passat quasi tota la dècada dels noranta fent l'hipòcrita, plorant pels nostres recursos minvants, per la qualitat de vida decreixent, pels valors culturals (castellans i/o catalans) en perill a causa de la massificació turística i de l'allau de residents alemanys de llarga estada entre nosaltres, etc. La majoria dels nostres polítics post-Cañellas (del PP, del PSIB, del PSM i d'UM) i els seus entorns socials s'ha apuntat a alguna de les varietats de la plorada nacional. Uns, els més conservadors, dient que si bé cal fer qualque cosa, s'ha d'acceptar la realitat i només fer el que sigui factible per minvar aquestes conseqüències negatives del creixement. Els altres, els d'esquerra i els nacionalistes, anant a manifestacions en favor de l'aturada del creixement urbanístic i turístic, dient-nos dia sí i dia també que si arribassin al Govern impulsarien mesures de xoc tendents, primer de tot, a aturar el creixement turístic per, així, possibilitar una reordenació econòmica global que cercàs la pedra filosofal en forma d'això que en diuen «sostenibilitat». Enmig de tanta declaració d'intencions no pocs d'aquests polítics han encoratjat, comprès o disculpat la creixent alemanyofòbia provinent dels seus entorns socials i intel·lectuals. Aquest estiu, les estadístiques ens diuen que el turisme alemany està baixant (les fonts més alarmistes parlen del 10 per cent) i els antics alemanyofòbics resulta ara que es converteixen sobtadament en alemanyofílics, anunciant i/o demanant que es facin campanyes de promoció per evitar la consolidació de la tendència a la baixa del turisme alemany. Qualcú entén res? Com en el còmic esmentat, els valors que dèiem defensar i que ens feien entendre o disculpar l'alemanyofòbia, ara s'han esvaït de cop i toca l'alemanyofília perquè «és la crisi». Amb les coses de menjar, ja se sap, no s'hi juga.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris