algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

Salvatore Giuliano

Fa cinquanta anys que Salvatore Giuliano moria a conseqüència dels trets que li va disparar Gaspare Pisciotta, mentre dormia. La versió oficial dels fets no va ésser aquesta. Si més no, el comunicat que feren públic els carabinieri, assegurava que ells l'havien encerclat a una casa de Castelvetrano, i que havia mort en el tiroteig que s'originà en no voler entregar"se. Tanmateix aquesta és la versió que sempre dóna la policia de qualsevol país, per a emmascarar actuacions ben poc dignes. Antoni Ribas i un altre home, anomenat el Francès, moriren en circumstàncies semblants a les de Salvatore, a una casa del carrer de Santanyí, a Palma. D'això fa setanta anys, i per ací se n'ha parlat a bastament. De Salvatore, no tant. A Salvatore l'enterraren les dretes i les esquerres d'Europa, perquè el perfil romàntic d'un bandejat no s'ajustava als seus plantejaments d'aleshores. Tanmateix, va despertar força simpatia entre aquelles persones que, en plena guerra freda, creien que la rebel·lia, per ella mateixa, esdevenia el plantejament ideològic més noble. Quan va propalar"se la notícia de l'assassinat de Giuliano, mon pare va arribar a casa amb el diari, i cosa degué comentar en veu alta, perquè en deixar"lo damunt la taula del menjador, jo, que era un escarabató de quatre anys, vaig córrer a mirar la fotografia d'un carabinieri que contemplava Salvatore mort. No sé quan, supòs que l'endemà o la setmana següent perquè, aleshores, les notícies dels diaris no perdien actualitat tan aviat com ara, vaig retallar la foto, i la guardava entre altres objectes estimats, com són ara vidres de colors, cartells de toros, grumolls de goma d'ametler i una espasa de fusta. A l'hora de la migdiada, quan ni tan sols els aucells no es movien de la branca per a no fer renou, jo solia contemplar aquella fotografia, arrugada i descolorida de Giuliano. I em fascinava. No era capaç de saber"ne la raó "ni em preocupava per saber"la, és clar!", però és evident que, de manera intuïtiva, incorporava Giuliano a una estètica de l'existència que, més endavant, es faria present en els meus llibres de creació. L'home es romp, és el seu destí. I, malgrat la seva fortalesa aparent, es romp, perquè així és escrit a qualque banda, amb la mateixa facilitat que es romp la joguina més preuada manejada per mans balbes. Com a exponent màxim de la bellesa, la vida de l'ésser humà és fugissera, això és tot. I la de Giuliano "un home de qui es deia que era jove, atractiu, intel·ligent i coratjós" no podia ésser una excepció. Era cosa sabuda que Giuliano havia nascut per a ésser derrotat. Agricultor i contrabandista, va simbolitzar l'esperit rural d'una màfia que encara no havia perdut la seva aurèola de solidaritat amb els desvalguts. En realitat, mai ningú no va saber com era Salvatore. Fins i tot Francesco Rossi, que va rodar una pel·lícula interessantíssima, inserida en el neorealisme crític italià "Salvatore Giuliano (1962)", va haver de recrear la personalitat de Salvatore a través de l'anàlisi de la societat rural de Sicília. Ningú no sap com era ell. Tanmateix, arriba el moment que dels mites ens interessa tot, descomptant així com eren. Salvatore era jove "ho podem afirmar: va morir abans de complir els trenta anys", generós, i defensava una Sicília no italiana. L'assassinaren perquè els seus ideals ja no coincidien amb els interessos dels poderosos que, temps enrere, l'havien protegit. Jaume Vidal Alcover, enamorat de l'home o del mite o de les dues coses a la vegada, en va escriure una elegia esplèndida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris