algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Micro

El viatge a la carta en lloc de de l'excursió amb tour-operador, la decisió personal, amical, familiar sobre com omplir l'horabaixa, el rebuig del riu de publicitat i d'allò publicitat que ens banya a tots per igual cada dia, el menyspreu de tots aquells que ens tracten com un número, o com un nom automatitzat, els bancs de temps i els anuncis per paraules que apareixen als diaris i a la xarxa, la urgència per recuperar la personalitat que s'amaga davall el posat a què ens obliga el dia a dia, fins i tot el costum dels venedors de dir-nos de tu i de repetir cada minut el nostre nom, són tots senyals que torna, o apareix, un món de microcosmos que algú havia anat tapant. Tot té antecedents (també els antecedents) però el descontent amb les grans teories que miren d'explicar-ho tot amb quatre números, com més grans millor, ha obligat a molta gent a haver de convèncer-se de la pròpia identitat, i a fer-ho amb allò que no és repetible. La identitat no prové de cap document, ni s'aconsegueix fent allò que fa igualment tothom "respirar o posar-se malalt, comprar o pagar impostos", sinó barallant-se amb els qui ens cerquen a un arxiu i ens parlen sense conèixer-nos o com si ens coneguessin de tota la vida. Allò que ha ajudat a vendre al llarg de les darreres dècades "el tracte personal, l'arxiu informàtic dels nostres gustos personals, la carta hipòcrita que un ordinador ens envia el dia del nostre aniversari, firmada pel senyor Areces, que no té la menor idea de la nostra (que cadascú l'adjectivi) existència" comencen, a la fi, a transparentar-se. En realitat, aquests intents de fer-nos creure que no som un número ni una cel·la a quasevol arxiu, sempre han estat, a més d'inútils, un argument per potinejar-nos sense cap risc de mala consciència. ¿Per què, de tant en tant, ens maltracta una companyia elèctrica, per què embruten algunes indústries, per què ens insulta la televisió i ens oblida l'administració? Perquè no ens coneixen, senzillament. El secret va ser l'arma del poder fins que l'anonimat "més barat, més mecànic i més útil" el va susbtituir, i ara l'anonimat ja no suporta més fingiments.

Els qui no volen ser individus també estan al nostre voltant. L'agressor racista amb la cara tapada, el hooligan que vesteix la camiseta del seu ídol com un infant que encara no ha tingut l'oportunitat de ser ningú concret, el maltractador festiu d'animals que s'identifica amb tots els qui d'ençà dècades han practicat el mateix sacrifici absurd, el motorista sorollós, el fabricant de menjars amb l'únic mèrit de poder vendre'ls a qualsevol lloc de la terra, el defensor dels aliments transgènics perquè hi veu una mena de dieta planetària, mai no pensen que tenen davant persones concretes i irrepetides, i no només rèpliques que, tot sumades, donen com a resultat la societat, el públic, els consumidors, la població, la gent. Per això els immigrants no tenen nom fins que un estat els hi dóna, com si el nom, i per tant la individualitat, fos una concessió, un favor, un resultat de proves i circumstàncies atzaroses que ningú no acaba de controlar ni de preveure, i una condició prèvia per treballar, conduir i tenir drets civils. Algun liberal ho deia "la societat no és tan sols la suma aritmètica dels individus", però com els liberals han esdevingut una espècie tan insòlita, i incòmoda, com aquells que recordaven als cèsars la seva condició mortal, ja ningú no se'n recorda de qui deia això ni què volia dir.

Un sentit de la globalització és no tan sols reduir els ciutadans a consumidors, sinó ocultar les microrealitats: el continu indistingible, fins que t'apropes suficientment, de tot allò que només pot ser conegut, i apreciat, sobre el terreny i entre les persones que ho han cultivat, molt sovint durant segles. Del Microcosmos de Magris a les idees de José Bové hi ha molta més distància que entre qualsevol de les pel·lícules de Walt Disney (i en general el cinema nord-americà, que potser té altres valors) o els productes de Nabisco i similars. Volem que tot això obtingui el prestigi dels noms i no el pes dels números. Volem ser tractats com a individus. Volem ser tots iguals, però sense deixar de ser diferents. La recerca del genoma humà no és més que l'aventura científica per mostrar tothom, amb una escultura que només té l'inconvenient de ser microscòpica, però que és tan real com el sistema solar, com som d'iguals i com de diferents. Tots tenim el mateix genoma, però en cap de nosaltres és exactament igual. Des que érem protovirus mai no hem estat iguals a ningú, i no és qüestió que "per motius comercials ni de cap mena" ens igualin ara.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris