nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

Els estius heretats

De petits, sempre hem volgut saber com era la vida dels pares o dels padrins quan ells eren petits. En fer-nos grans, sobretot d'adolescents, arribam a odiar qualsevol referència a aquells temps en què les coses anaven d'una altra manera, i els pares i els padrins no saben parlar d'altra cosa. És aleshores que tot ens sembla «batalleta». Sentim algú més vell que nosaltres que comenta: quan jo era al·lot..., i partim escapats de cap on no ens pugui contaminar la flaire fètida d'aquells passats tan grisos, tan poc estimulants. La vanitat de l'adolescència s'expressa també en el no reconeixement del més petit interès a tot allò que no vivim directament.

Però tot passa, en aquesta vida, i aquestes pigotes també. Més endavant, quan encara som joves però ja no ens tornaríem a posar pantalons acampanats, solem recuperar la curiositat pels temps que visqueren els pares i els padrins. Potser el que perseguim és un plus d'experiència, en vista que la vida no ens n'ha donada tanta com esperàvem. Aleshores és una veritable delícia recórrer, com a convidada d'honor, la memòria dels més vells. No sé per què, als vells els agrada de manera molt particular reconstruir els estius de la seva infantesa. I la imatge que en recuperen sol ser viva, emocionada, bategant.

Els estius de la infantesa dels que ara són vells transcorren en platges verges, plenes de cards i de caragols de mar, de nacres, d'alga i d'ombres sota porxades de pinassa. I d'hams, de canyes de pescar, d'arrossos familiars als quals tothom, vells i nins, havien aportat alguna cosa, algun animal, ni que fos un cranc, peixos encara bellugadissos. La imatge que ens en reconstrueixen és tan prop, està tan arran del paradís, que traça un marc insuperable per als millors somnis de passat i les cabòries més impossibles de futur. On, en quina banda del món s'hi deu esdevenir, ara mateix, un estiu equiparable als dels nostres padrins, fins i tot als dels nostres pares? Allò que més s'hi adhereix és la sensació de silenci. Podem sentir-hi la remor de les ones i el xiuxiueig de les persones, fins i tot la cridadissa de l'al·lotea. O un apagat, ben compassat tup-tup d'un llaüt sense presses. En dir silenci, em referia a l'absència de renous de llanxes, motos aquàtiques i qualsevol d'aquests estris que feim servir per córrer com a beneits per damunt de l'aigua, encara que sigui posant en perill la vida dels banyistes. Els estius dels nostres padrins i dels nostres pares tenien aquesta magnífica qualitat de les coses que ens ajuden a asserenar-nos, a reposar. Ara pareix que, anant com anam tot l'any com folls, no ens podem aturar ni en arribar a l'arena de la platja. Necessitam alguna cosa que vagi a motor i a tota castanya, que faci renou i obri un solc violent en la superfície de l'aigua. I, sobretot, que molesti. Si no ens ho podem permetre, emprarem un transistor que impedeixi la més petita sensació de calma. Cercarem una emissora que emeti flamenc del més xerec. Odiam la pau, el silenci, la serenor, tota quanta cosa ens ajudi a escoltar la natura i a escoltar-nos a nosaltres mateixos. O simplement a fer una becadeta. Els estius, aquells estius, ni tan sols els cercam, perquè quan triam platges llunyanes, les triam també renoueres, desassossegants. Aquells estius només poden viure en la memòria dels padrins. Per això li estic tan agraïda, a la meva padrina, perquè me n'ha deixat el record en herència. I mentre la memòria no em falli, aquest record seguirà ben viu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris