algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Els revisionistes i la història

Que la història l'escriuen els guanyadors més que un tòpic és una realitat en la majoria dels casos. Per això no és d'estranyar que la història oficial d'Espanya sigui, en bona part, la història de la Corona de Castella, relegant a l'anècdota del particularisme la mateixa existència de la Corona d'Aragó o del Regne de Mallorca. Aquesta Espanya que se'ns vol presentar com una realitat única i indivisible, des de l'època dels celtes i dels íbers fins als nostres dies, és el producte d'una particular interpretació dels fets històrics que ha donat gran rellevància a uns esdeveniments en detriment d'altres per justificar un determinat projecte nacional. Aquest fet no és estrany ni anòmal, sinó que és moneda d'ús comú arreu del món, i la majoria d'estats, nacions o països fan d'aquesta pràctica una eina de cohesió que dóna sentit a la seva pròpia existència política.

La història és una ciència social que és objecte d'interpretació, i un mateix fet pot tenir lectures distintes segons els territoris als quals afecta o les ideologies de les persones que en fan ús. L'anàlisi del que suposà el franquisme, per exemple, tot i ésser una realitat clara i inqüestionable serà molt distinta segons la impregnació ideològica de la font que facem servir. De la mateixa manera, si analitzam qualsevol notícia d'avui mateix als distints mitjans de comunicació veurem com aquests interpreten uns mateixos fets de manera molt diversa segons la seva tendència. És això, però, manipular la història? Vol dir això que la història està subordinada a un determinat projecte polític? És difícil donar una resposta categòrica a aquestes preguntes. La tasca dels historiadors, de la Universitat, ha d'estar precisament al servei de la rigorositat científica dels fets que són objecte del seu estudi. Tot i així, no es poden ignorar els condicionaments que poden comportar els distints corrents que hi ha entre els investigadors. Un altre aspecte és la determinació dels continguts que de cara a l'ensenyament es trien perquè s'expliquin en els centres docents als alumnes. En aquest sentit, és impossible evitar la intervenció dels poders polítics a l'hora de determinar l'orientació de les matèries que s'imparteixen en l'assignatura d'història en un sentit o altre. Els governants que fan d'Espanya una realitat uninacional d'expressió castellana faran prevaler tots aquells elements històrics que la justifiquen, mentre que els responsables autonòmics que parteixen de la idea d'un fet nacional diferencial propi també promouran que aquest fet es reflecteixi en la formació històrica dels alumnes del seu país. Aquestes són les regles del joc democràtic a l'Estat de les autonomies, i això s'ha d'acceptar sense escandalitzar ningú. Per aquest motiu resulta ridícul el victimisme que determinats polítics del PP i els mitjans de comunicació que els són afins en fan, transformant anècdotes en tragèdies nacionals, més si tenim en compte que el 55% de la matèria que s'ensenya a les humanitats és comuna a tot l'Estat de manera obligatòria.

Un perill, certament més important, que afecta la veracitat de la història, és el que es desprèn de la pràctica dels anomenats «revisionistes». La primera manifestació d'aquest moviment ha sorgit de la mà de l'extrema dreta europea que nega l'existència dels camps de concentració nazis, amb l'objectiu de rehabilitar determinades actituds polítiques de signe totalitari. Fa pocs dies el president gallec del PP, Manuel Fraga, ens va sorprendre amb unes declaracions en les quals minimitzava les conseqüències del genocidi nazi i remarcava les bondats del règim de Franco, del qual ell en fou un dels protagonistes.

Tot sembla indicar que a Espanya també s'imposen les tesis revisionistes. En el nostre cas, el contingut d'aquests plantejaments són prou aclaridors. Es tracta de qüestionar la repressió que les llengües i cultures no castellanes han patit per part de l'Estat i magnificar una hipotètica opressió que en aquests moments estarien patint els castellanoparlants o els «no nacionalistes» en determinats territoris. Com a conseqüència d'això, el poder central es veuria en l'obligació d'intervenir per restablir els drets cívics d'aquests ciutadans i la cohesió del projecte d'Espanya com a nació. Malauradament aquesta no és més que una via que porta a la crispació constant, i que cada dia que passa s'està demostrant com una alternativa que hipoteca l'existència d'una Espanya plural en la qual tots els seus ciutadans i pobles que la integren s'hi puguin sentir partíceps. Personalment crec que aquest és un gran error del PP, però la història ja ens jutjarà a tots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris