algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La cultura religiosa dels lectors

A un article anterior, retreia la manca de cultura religiosa que se feia patent a través de les pàgines d'unes novel·les que comentava. Si aquesta cultura és indispensable als escriptors, i ja no dic si volen tractar segons quins temes, també ho és als lectors, almenys ara com ara. Podria esser que, amb el temps, la secularització innegable que observam entre nosaltres tengués com a efecte l'eliminació de tot component religiós de la cultura de demà, però hauran de passar algunes dècades, potser segles. abans que això succeesca, i arribat el cas, encara ens farien falta, els coneixements de religió, per entendre la literatura del passat, que no hi hem de renunciar així com així.

En el meu article, deia que cultura religiosa i fe són independents, i no s'han de confondre. Autors agnòstics com André Gide, Henry de Montherlant i Jorge Luis Borges, no sols tenien una cultura religiosa formidable, sinó que la seva obra és plena d'al·lusions de caràcter religiós, que el lector no captarà degudament si flaqueja en la matèria.

André Gide, a Saül, s'inspira en aquest rei de la Bíblia; a Le retour de l'enfant prodigue, en la paràbola del fill pròdig, i el títol de la seva novel·la La porte étroite al·ludeix a una frase de l'evangeli de Sant Lluc: «esforçau"vos per entrar per la porta estreta» (XIII, 24). Montherlant té una sèrie de quatre peces teatrals que els comentaristes ja anomenen «la tetralogia catòlica», i, de Jorge Luis Borges, gosaria dir que, a partir de la seva obra, se podria sistematitzar un tractat de teologia"ficció.

El lector no familiaritzat amb la religió perdrà bona part del contingut que podria extreure, si hi estigués, de l'obra d'aquests autors. Ja no faig menció d'autors cristians com Bernanos, Mauriac, Julien Green, Kazantzakis i una mala fi de noms que se podrien afegir a la llista.

Són autors que pertanyen al passat, d'acord; però vos podria posar exemples ben actuals. El més il·lustratiu que em ve en el cap és Umberto Eco, autor de best"sellers, i perdonau la paraulota, recentíssims. També és un autor no creient que té una gran cultura religiosa i en treu partit. Basta llegir"ne El nom de la rosa per comprovar"ho. Tenc a davant un llibre seu, El superhombre de masas. (N'és una traducció castellana i l'hauré de citar en aquesta llengua. No sé si el llibre s'ha publicat en català, com altres de seus.) Doncs ara veureu què hi trob a una sola pàgina.

Llegim: «y a medida que fui creciendo en edad y saber, (...)». No vos recorda res? A qualsevol que estigui una mica familiaritzat amb els textos evangèlics, li recordarà la tan citada frase amb què Sant Lluc acaba la narració de la infància de Jesús: «I l'infant creixia en edat, saviesa i gràcia de Déu» (II, 40). Umberto Eco degué trobar que, tractant"se d'ell mateix, havia de silenciar la part de la gràcia. Tant és, la resta hi queda.

Continuu llegint: «Las obras completas de Pitigrilli (en el mundo Dino Segre, 1893"1975)...». ¿Enteneu què hi ha darrere aquest «en el mundo»? Vos ho explic: Pitigrilli és el pseudònim d'un conegut escriptor italià que de nom civil era Dino Segre. Umberto Eco ho hauria pogut dir així, senzillament; però ha volgut donar densitat al seu text i ha recorregut a una estratègia per insinuar un paral·lelisme entre la condició d'escriptor i l'estat religiós. Quina estratègia? Per entendre"la, hem de saber que, fins fa unes dècades, les persones que ingressaven a certs ordes o congregacions prenien un nom religiós, que després usaven sempre, i deixaven d'usar el civil. Així, una al·lota que dugués com a nom civil el de Maria Vidal Barceló, quan se feia monja, passava a dir"se, posem per cas, Sor Maria del Davallament, i així ja l'anomenava tothom d'ordinari. Però podia arribar el cas que, a qualque document o comunicació formal (una esquela mortuòria, per exemple), fos necessari recordar"ne el nom civil. Aleshores la fórmula era: «Sor Maria del Davallament, en el món (o en el segle) Maria Vidal Barceló». Equiparant, gràcies a l'extrapolació de la fórmula, el nom religiós amb el pseudònim literari, ens ve a dir que fer"se escriptor equival a entrar en religió. Umberto Eco, no sols és un intel·ligentíssim teòric de la literatura, sinó que és un bon escriptor i no deixa d'esser"ho quan fa teoria. ¿Com s'arreglaran, els estudiosos de demà, per encarar"se amb els escrits d'Umberto Eco i altres autors com ell? No ho sé. Molts entre els d'avui ja s'han de resignar a deixar"se perdre una part considerable del contingut de la seva obra. Serà un problema de demà i ja ho és d'avui que, per manca de coneixements compartits, els lectors s'exposen a no comprendre i els escriptors a no esser compresos.

Tot quant he dit respecte de la literatura és aplicable a les arts plàstiques. Un historiador i teòric de l'art (ara no puc dir si era Erwin Panovsky o Ernest Gombrich) observava que, si el qui contempla un quadre de l'Ascensió no té coneixements de religió cristiana, no sabrà si la figura d'aquell home que està a l'aire se'n va cap amunt, està aturat o davalla cap a la terra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris