nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

Futbol i història

Ahir va fer cinquanta anys del gol de Zarra a Maracaná, un dels fets més rellevants de l'èpica espanyola del segle passat, i el que més va contribuir a crear l'anomenat «mito de la raza», juntament amb la mort de Manolete. Realment, i sense voler desmerèixer l'encert de Zarra "a qui la premsa espanyola de l'època considerava «la mejor cabeza de Europa después de la de Churchill»", és un bagatge força minso per a un Estat ple de gent militaritzada, el fet que un futbolista escrigui la millor pàgina del romanç nacional. I res no en direm si, a més a més, aquest futbolista és basc. Fet i fet, la tan anomenada fúria espanyola va ésser cosa de bascs; i cal dir"ho, sobretot ara, que la Real Academia de la Historia fila tan prim. Heus ací la pel·lícula del gol: Gainza va passar la pilota a Zarra, i aquest la va impulsar amb el front al fons de la xarxa anglesa. La història l'escriuen els guanyadors, i l'Espanya centralista i uniformitzadora sempre l'ha escrita com ha volgut, a desgrat del que opinin el senyor Anes i els doctes membres de l'esmentada acadèmia. La senyora Pilar del Castillo, tan contenta perquè els historiadors li acaben de donar una mà per a tirar endavant el seu decret d'humanitats, és massa jove per a saber la magnitud de la manipulació històrica que va dur a terme la Dictadura. En canvi, els que érem infants entre les dècades dels quaranta i del seixanta, n'hi podem parlar tant com vulgui i no acabarem la corda. A cada pàgina dels llibres escolars d'història, es lloaven les excel·lències d'una Espanya victoriosa i immortal i per afegitó, al carrer, la cultura de l'espanyolisme maldava per uniformitzar els sentiments populars. Piru Gainza i Telmo Zarraonandía foren definits com els representants més preclars de la raça espanyola, quan en realitat eren el relleu generacional dels germans Regueiro, de Lángara i de tants d'altres futbolistes que formaven la selecció d'Euskadi, emigrada a Mèxic el trenta"nou. A la postguerra, els futbolistes bascs encarnaven les característiques racials de l'espanyol indomable, i l'Atlètic de Bilbao "que des de la seva fundació sols ha admès jugadors bascs" era conegut com l'equip de «los leones». La pedagogia espanyolista, oral i escrita, sovint s'ha envoltat d'una gran mentida. Potser per això, a Catalunya i a Euskadi sols ha tingut predicament en les èpoques de dictadura o de govern conservador a Madrid. Dit amb altres paraules: la construcció del sentiment espanyol troba, descomptant les terres castellanes, moltes dificultats per a consolidar"se en temps de democràcia. En temps de dictadura ens el fan passar amb calçador. Voleu un exemple sense abandonar el camp esportiu? L'any vint"i"cinc, el senyor Primo de Rivera va suspendre per sis mesos les actuacions del Barça pel fet d'haver imprès uns cartells que anunciaven un partit del «Campeonato Peninsular» en lloc del «Campeonato de España». Insistesc, a Euskadi i a Catalunya "i en dir Catalunya faig referència a totes les terres catalanes" ens familiaritzam amb el nom d'Espanya quan ens l'imposen. No cal enganyar"nos, és així. En aquell equip de futbol, que ara fa cinquanta anys va entusiasmar els espectadors de Maracaná, hi havia cinc jugadors catalans, quatre de bascs i dos d'espanyols. Tanmateix els seguidors del Règim digueren que la victòria era mèrit de la raça. És a dir, d'un concepte racial de l'espanyolisme que sols enorgulleix els dictadors.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris