nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

El senyor Macià i el senyor Garro

En el carrer de la Trona, ningú no prenia una decisió sense consultar"la, prèviament, al senyor Macià, un excomptable de la farinera que va adquirir fama de docte. Cal dir que, cinquanta anys enrere, en el carrer de la Trona tots els veïns eren foravilers, descomptant el senyor Macià, és clar; de manera que el fet de tenir les mans fines ja feia pensar que havia superat costums tan atàvics com són els que lliguen la pervivència de l'home al conreu de la terra. Ni quan era més pobre que un jonc, i encara se'l coneixia per Macià Torruscos, el senyor Macià no va acceptar fer jornals a les possessions del terme. Els que tenen la seva edat, el recorden de mosso d'adrogueria. Això va ésser abans d'emigrar a Bons Aires, d'on va tornar, al cap de molts d'anys, casat amb la senyora Rosa, una vella amb cabals que havia regentat una casa de barrets a la ribera del Plata. La senyora Rosa tenia una capsa de música, que li havia regalat el seu amant més preuat, Ceferino El Macho, mort a trets en una batussa per la propietat d'un cavall. La capsa de música passava les notes d'Adiós pampa mía, i el senyor Macià la feia sonar les nits d'estiu, en asseure's a la voravia a prendre la fresca. Quan la senyora Rosa i el senyor Macià s'instal·laren al carrer de la Trona, ell va presentar"se als veïns com a administrador de finques. Potser per això li va sortir l'oportunitat de dur la comptabilitat de la farinera, encara que al segon mes de no quadrar el balanç va arribar a un acord amistós amb la direcció per a rescindir el contracte. No li va saber greu. En realitat, el senyor Macià era un vago de set soles amb els quatre coneixements imprescindibles per a passar per la vida sense fer res. Però les mans fines i els seus silencis, que els veïns atribuïen a un caràcter reflexiu, li donaren fama de saberut.

De mica en mica, el senyor Macià va esdevenir un referent cultural inapel·lable.
Tenia resposta per a tot. «Senyor Macià "li demanava una veïna" vos sembla que aquesta polla sortirà ponedora?». I el senyor Macià mirava la gallina atentament, i deia sí o no. També li demanaven sobre qüestions testamentàries o comptes de multiplicar. Quan la resposta exigia una explicació, se'n sortia amb quatre mots que havia copiat del Reader's Digest. Si sols calia un sí o un no, tant se li'n donava naps com cols perquè tenia un cinquanta per cent de possibilitats d'haver"la encertada.

Tanmateix, l'error mai no era seu. «Vejam, senyor Macià, aquesta polla serà ponedora?» Si responia afirmativament i resultava que, en créixer, a l'animal li sortia cresta, calia atribuir la confusió a un estrany comportament biològic. En canvi, si feia una posta corrent era perquè ja ho havia dit el senyor Macià, no endebades era considerat una enciclopèdia humana. Jo em creia que no podia haver"hi ningú més amb uns coneixements tan extensos com els seus. Ni ningú que s'atrevís a parlar amb la irresponsabilitat que ell ho feia. I m'equivocava, és clar. Allò que no es troben, ni mirant davall les pedres, són savis autèntics, però setciències en trobareu tants com vulgueu a cada cantonada. El senyor Garro, que és l'actual president de les penyes del RCD Mallorca, és un d'ells. Supòs que el senyor Garro sap quatre coses de la vida perquè ja no és un infant, però posaria la mà al foc que la filologia no és el seu fort. Això no obstant, els directius barralets li han demanat el parer sobre la possibilitat de catalanitzar el nom de l'entitat, i ell ha respost amb la mateixa gosadia que ho hauria fet el senyor Macià. Segons el dictamen emès per les penyes, el RCD Mallorca pot canviar el Real per Reial, però s'ha de dir Deportiu en lloc d'Esportiu, per bé que els experts de la UIB diguin que la paraula correcta és la segona. Ara, amb l'informe de les penyes a la mà, els senyors Reynés, Buades, Rotger i Alemany, s'hauran de pronunciar definitivament. I tenen moltes possibilitats de mostrar el llautó. M'ho diu l'experiència. A les polèmiques de caire filològic, sol prevaler més el parer d'en Titoi que el del senyor Francesc de Borja Moll. Que no és cert? Admetem, però, que aquest és un argument històric que pot adduir el senyor Garro.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris