nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
20°

Mon pare

Nomia Ginés i va venir a Mallorca en vaixell des d'Alacant, l'any 1940. Amb només desset anys i una mà davant i l'altra darrere, fugia de la fam i d'altres misèries que la guerra incivil havia escampat arreu. Una guerra que havia truncat la seva escolarització, tot i que sempre recordà, amb orgull, que sabia fer regles de tres simples i compostes i que sabia resoldre problemes de falsa posició. La guerra també havia truncat l'aprenentatge de l'ofici patern, forner, i el de l'avi, moliner. Sempre va recordar amb nostàlgia els dies que va passar amb el seu avi fent de moliner i, segurament per això, sempre va estar més que satisfet de viure en una casa que tenia una torre de molí al terrat. Una casa de la qual primer va ser llogater i que, amb el pas dels anys, va acabar per comprar per esdevenir el seu únic patrimoni tangible.

Quan va arribar a Mallorca, mon pare va fer tota casta de feines: des d'estibador al port de Palma, fins a foraviler a l'interior. Finalment, va arribar a la mina de Felanitx. Allà es va instal·lar amb la seva família i allà va conèixer ma mare, una joveneta de setze anys que havia vengut a Mallorca, des de Múrcia, a visitar la seva germana. Vuit anys després d'aquella arribada trista i solitària en vaixell a Palma, un dia a missa primera, es varen casar, després d'un festeig que havia oscil·lat entre Felanitx i Sineu, on ma mare va viure un temps per raons de feina. Més d'una vegada rèiem tots plegats, ells dos i els meus germans, quan explicaven com havia hagut de sortir per cames de Sineu, amb la bicicleta a coll, perquè els fadrins d'allà l'encalçaven per haver anat a festejar fora poble.

La mina va tancar i va tornar a foravila i a les fàbriques d'embotits, les matances, fins que el boom turístic li va donar estabilitat laboral, primer com a manobre i després com a paleta, en una de les primeres urbanitzacions de la costa mallorquina. La crisi dels anys setanta el varen deixar sense feina amb cinquanta anys i els dos fills majors pel món: un fent el servei militar i l'altre a la universitat. Però ell no va descansar fins que va trobar una altra feina amb la qual va arribar a una jubilació serena i confortable. Ja ho poden veure, tot plegat una biografia més entre milers de persones anònimes que varen trobar a Mallorca allò que la seva terra els havia negat, una feina digna que els permetés alimentar i donar un aixopluc, també digne, a la seva família. Mon pare, com molts d'aquests immigrants, varen mostrar el seu agraïment de l'única manera que hom pot fer això, és a dir, fent seves la forma de vida, la llengua i la cultura de la terra que els havia acollit. Ja fa alguns anys que en Llorenç Capellà, en saber part d'aquesta història, em va demanar per què no escrivia un llibre sobre «els altres mallorquins». La meva resposta mostrava la meva perplexitat. Jo no podia parlar dels altres mallorquins, justament perquè no en sabia res. Jo som mallorquí per dret de naixença i mon pare n'era perquè així ho va decidir en tot i per tot, llengua inclosa. Però avui estic per dir que, per ventura, no seria gens sobrer que algú fes un estudi seriós sobre aquests immigrants que varen venir a Mallorca, a viure i morir aquí, en la mateixa línia dels magnífics treballs que segueixen el rastre dels mallorquins que varen haver d'emigrar a Amèrica.

En aquesta hora trista de la mort de mon pare, dominen en el meu record dues imatges ben particulars. L'una, de quan jo tenia catorze anys i anava a l'institut de Felanitx. Durant una bona temporada, podia escoltar des del meu llit els esforços que feia mon pare, després d'una llarguíssima i dura jornada de feina, per ensenyar a llegir i escriure a ma mare, que havia viscut el final de la guerra amb l'amargura de veure son pare i el seu germà major a la presó per haver-se mantinguts lleials a les seves idees. No crec que existeixi per a un fill estudiant un estímul més eficaç que l'interès que amb els seus esforços mostraven pel saber tot dos. A més, em va posar el llistó dels meus resultats molt amunt, ja que cap esforç per part meva podria arribar a igualar el seu i, per descomptat, res no hauria pogut justificar el més mínim indici de no aprofitament. L'altra imatge que domina en el meu record és l'expressió de desànim i derrota absoluta que va posar mon pare quan el cap d'una d'aquestes feines temporals d'estiu, d'aquelles que no quedava més remei que fer en l'època d'estudiant, li va notificar solemnement i en la meva presència, que jo no servia per fer feina, talment. Ja es poden imaginar els esforços que vaig haver de fer per minimitzar als ulls de mon pare la magnitud de la tragèdia, i transmetre-li la meva total i absoluta confiança que, afortunadament, el meu futur no passava per cap casta d'aptitud per a aquell tipus de feina. No sé si vaig arribar a agrair a bastament a aquell cap les seves visions ja que, a més d'ajudar a clarificar les meves idees sobre el que volia ser, a posteriori, varen proporcionar a mon pare una de les satisfaccions majors de la seva vida i que no va ser d'altra que la del dia, que amb el pit ben inflat, li va poder notificar que aquell inútil per a la feina, fill de dos pobres immigrants murcians, gairebé analfabets i incultes, havia obtingut la llicenciatura en matemàtiques per la Universitat de Barcelona. Tampoc no arribaré a saber si mon pare sabia fins a quin punt el seu exemple havia influït en la meva determinació. Però això jo sí que ho he sabut sempre i, ara, també vostès ho saben. Descansi en pau.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris