lluvia ligera
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

La religió com a cultura

No sé com deu haver acabat, si és que ha acabat, el conflicte de les assignatures de Religió. Supòs que malament perquè un problema mal plantejat difícilment se pot resoldre bé.

Entenc que estava mal plantejat perquè sembla que, tant per part de l'Església com del poder públic, baldament no ho diguessin expressament, s'entenia que les dites assignatures havien d'esser un equivalent de les lliçons de Catecisme que antany s'impartien als centres parroquials. I ho deuen entendre així tots els qui hi prenen messions, en un sentit o en un altre, perquè si no, la discussió no té sentit.

Dins un estat laic com és l'espanyol, almenys damunt el paper, l'escola pública no és un lloc per a ensenyar-hi la Doctrina, sia de la confessió que sia, i encara més poc una via per a transmetre la fe. I això des de qualsevol punt de vista. Per a transmetre la fe, com a vies ordinàries, jo assenyalaria la família i la parròquia; les extraordinàries són infinites o, almenys, imprevisibles.

Però des del punt de vista dels qui entenem que la cultura és un bé i que l'escola ha de proporcionar una formació com més completa millor, l'àrea de Religió no n'ha d'esser exclosa. Hi ha d'haver assignatures de Religió i han d'esser tan obligatòries com la resta de les Humanitats. Per a bé o per a mal, ens agradi o no, la nostra cultura és de tradició judeo-cristiana, empeltada d'hel·lenisme, i si gratau dins les seves grans creacions artístiques i literàries, tard o d'hora hi trobareu el component religiós.

La cultura religiosa és, doncs, imprescindible. N'haurien de tenir més els qui treballen en mitjans de comunicació, i així evitaríem sentir com un cronista de televisió parlava del miracle de la multiplicació del pa i el vi (de dos miracles, en feia un) i com un altre confonia el místic castellà del segle XVI Sant Joan de la Creu amb l'apòstol que, segons el quart evangeli, estava al peu de la creu juntament amb la mare de Jesús. Però ara voldria parlar amb més detall d'un cas, segons com més greu. Se tracta d'una novel·la apareguda no fa gaire anys, on he trobat unes errades que són indici d'una clara deficiència en cultura religiosa, inexcusable en qui escriu un llibre que justament tracta d'un tema estrictament vinculat a la religió; a la jueva i, de retop, a la cristiana. No en donaré títol ni nom d'autor per no ferir susceptibilitats. Començaré per les faltes que per ventura tenen excusa.

Hi ha la clàssica confusió entre la concepció virginal de Jesús, exposada a l'Evangeli, i el dogma de la Immaculada Concepció de Maria, proclamat el segle passat, que són dues coses independents. Però per ventura hi val una excusa, perquè l'errada està en boca d'un personatge, no de la veu narradora. Acceptem-li la coartada.

En diverses ocasions, i ara qui parla ja és el narrador, dóna al Bisbe el tractament de Sa Eminència Reverendíssima i també l'anomena «el porprat» (seria més propi dir «purpurat»). Tant el tractament d'Eminència com el vestit de púrpura, o porpra, corresponen als cardenals, no als bisbes. En un altre orde de coses, he d'afegir que no és versemblant que un bisbe del segle XVII visiti adesiara un bordell, com ho fa el de la novel·la. Aquest servei, si de cas, el devia rebre a domicili. (Admet que aquest detall ocupa un lloc lateral dins la cultura religiosa.)
Però la patinada més grossa és la següent: el narrador se refereix als «deu Manaments atorgats a Moisès directament per Jahvè al Mont Tabor». La muntanya on, segons el llibre de l'Èxode, Moisès va rebre els Manaments és la del Sinaí, situada cap al sud de la península del mateix nom, per on han de passar els qui van per terra d'Egipte a Palestina. I per sebre-ho, basta haver vist Els deu manaments, la pel·lícula vull dir. La muntanya del Tabor està situada a Galilea, prop de Natzaret. Moisès no hi va poder anar mai en vida perquè, segons el Deuteronomi, no va entrar a la Terra promesa; se va haver de conformar contemplant-la de lluny, des de Moab, on va morir i va esser enterrat. Si el Tabor ens és especialment conegut és perquè la tradició hi situa l'escena de la Transfiguració de Jesucrist, si bé l'evangelista que la conta no precisa damunt quina muntanya va ocórrer. Cert que tots podem fer una becada. I tant! I Déu ens guard ca-nostra. Però és el cas que la novel·la en qüestió va rebre un dels premis més importants de la literatura catalana. I jo dic: ¿no hi va haver cap ni un dels membres del jurat que advertís l'error? És de sentit comú que, si qualcun l'hagués reparat, havia d'avisar qui pertocàs per fer-lo rectificar.

Més encara l'havia de notar el traductor de la novel·la al castellà, i tampoc no el degué advertir perquè l'edició castellana el manté. Per descomptat, també va passar per alt als correctors, d'originals i de proves i, naturalment, a la direcció de l'editorial.

De la mateixa ploma i de la mateixa casa procedeix una altra novel·la que conté una altra confusió bíblica. Diu: «Sentia per aquell infant una predilecció que mai no havia notat per cap altre fill. Era el seu Isaac... Als altres "Gabriel, Miquel, Custodi, Àngela, tots Jacob" no els havia fet gaire cas.» Si un fill és Isaac i els altres Jacob, se suposa que Isaac i Jacob eren germans, quan eren pare i fill, respectivament. El germà de Jacob havia nom Esaú.

A tots els responsables, directes o indirectes, d'aquests llibres, una mala nota en Història Sagrada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris