cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
25°

La tradició roent

L'experiència ens ha ensenyat que la poesia necessita d'algun temps, o de molt de temps, per a arribar al seu públic, que ja sabem que no és el públic en general. L'experiència ens pot ensenyar també que bona part de la poesia que queda necessita també de prou temps per a fer-se, per a arribar a l'estadi de relativa "sempre relativa" completeness, mot anglès que m'agradaria més poder traduir per complitud que no per completesa, encara que el primer no hagi estat mai beneït per les autoritats oportunes; en definitiva, per a poder donar-se com a realment apta per a la seva eventual publicació. En efecte, no totes les obres d'art es poden realitzar en un parell d'hores, o en un parell de dies, o en un parell de setmanes, o en un parell de mesos. Per a la poesia més roent "segur que també per a la novel·la, dins un altre escenari" un parell d'anys poden no ser suficients per a donar per acabat un llibre. Les coses són com són, la ment és lenta i el poeta ocasional ha de guanyar-se les sopes i prestar atenció a molts d'altres temes, de més a més que a la seva work in progress, per molt que l'agomboli i la tengui present com una tasca que indefectiblement ha d'acomplir.

Aquestes consideracions m'han vingut al cap amb motiu de la recent publicació de Sota la volta de ferro, de dilatada elaboració "de 1991 a 1994, ens indica l'autor" i què no haurà vist la llum fins sis anys després i el qual, tot garbellat, no es tracta d'un llibre més de poesia. Perquè Sota la volta de ferro "ara ja en podem començar a esser conscients" haurà vingut a coronar l'opus de Miquel Cardell, tot encetant-ne, per dir-ho així, el bull de la seva maduresa.

La veritat és que la lectura del volum que acaba d'editar-se dins La Balanguera m'ha impressionat quan he comparat els seus textos definitius, els seus poemes, amb el record que en tenc de la lectura del seu estadi inicial de fa vuit o nou anys. Vull dir que el camí recorregut en la composició i fixació del llibre me sembla realment extraordinari. Perquè partint d'una situació sens dubte difícil "tots ens hi trobam sota la volta de ferro i aquesta feixugament coarta la nostra llibertat", tenc la impressió que el llibre ha estat sotmès a un procés de depuració, d'eliminació de gangues (en el sentit mineral), d'acendrament, què, després de tota una sèrie d'anys, n'ha fet una petita obra mestra, una nova obra mestra que definitivament enriqueix la nostra tradició poètica si la consideram, a aquesta, com una cosa viva, plural i contínua, sense solucions de continuïtat, on cada anella va agafada a l'anterior i es prepara per a aguantar les següents.

Per descomptat, un títol tan aconseguit no dóna sols constància de la nostra circumstància col·lectiva. La volta de ferro que tan vívidament ens descriu Miquel Cardell també ens resulta decisiva en quant ens dóna una imatge del forn que fa possible que la creació actuï com un element depurador dels materials o de les matèries que hi són sotmeses. Un símbol d'aquesta acció seria «la caliuera / que engoleix en un naufragi / murmuriós les estelles / sobre les quals van i vénen / en desfici multiforme / insectes, cuques, aranyes», tal com se'ns diu en el poema que porta el mateix títol que el llibre, poema que ens descriu el que segurament és una part substancial del quefer poètic.

Podríem dir, així, que en Sota la volta de ferro convergeixen i s'apleguen d'alguna manera tant una denúncia de la volta de ferro que limita les nostres possibilitats ètiques, estètiques i intel·lectuals com una invocació de la instal·lació secular, o més aviat mil·lenària, pràcticament imprescindible a l'hora de fer l'obra ben feta. Perquè el poema s'hauria de sotmetre al forn tal com la peça de ceràmica. Testimonis d'aquesta confluència de temes, d'aquesta riquesa de significats "el llenguatge poètic sempre és multívoc", serien poemes tan aconseguits com «La dansa» i «Pou». Naturalment, si la voluntat artística, si la voluntat poètica, resulten tan exigents, ho resultarà també necessàriament el vocabulari emprat, llucmajorer i digníssim.

Per acabar, no podem deixar de remarcar tampoc les referències a la contribució dels companys de feina, Damià Huguet, Antoni Marí, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando. I tot això sols amb quatre parts "La volta de ferro, La garriga de fum, Els pous inaccessibles (quin títol més bell!) i Al jardí roent" i sols vint-i-nou poemes, sense res que hi sobri. I tot, evidentment, dins la tradició de La columna de foc alomariana i d'Imitació del foc de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris