nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
26°

L'illa de les penombres

Escric amb presses, una mica a la desgambada, amb la por de no quedar"me a les fosques que m'escalda les paraules. Diuen que avui, ara, divendres horabaixa, quan escric aquests papers, les restriccions de llum s'hauran acabat. Què voleu què us digui? No ho acab de tenir tan clar i per això m'hi afany amb la mateixa diligència de com si anàs a robar, que en deien els vells de ca nostra. I pel que es veu la gent ha suportat estoicament aquestes restriccions, com si hagués estat un apèndix de la sequera o el cap de fibló d'una calabruixada; però sense demanar"ne massa responsabilitats, sense avaluar"ne, ni organitzacions empresarials ni sindicats ni ningú, els costos, sense demanar un equivalent a zona catastròfica.

La penombra i els clarobscurs es donen la mà; potser els podríem prendre per sinònims. Mallorca pel que es veu, hi està feta, a aquests clarobscurs. No vull pecar de fatalista, però potser algun dia els genetistes de les col·lectivitats humanes ens certificaran científicament que ho duim ben escrit a l'ADN. Perquè si no, com s'entén que tanta virulència convisqui amb tanta passivitat, amb tant d'estoicisme. La Germania del Ròlex, més encesa que un dobler de mistos davant no sé quines fantasmagòriques expropiacions, davant no sé quines bubotes, i alhora tan hermèticament callada, tan silenciosa davant la possibilitat que Brussel·les retiri les subvencions a la fruita seca. O el conflicte dels taxis, que també crema del verd perquè, segons sembla, a Madrid els agrada fer lleis per a tothom sense fixar"se que cadascú és cadascú i tots no poden passar pel mateix sedàs. En canvi, davant la manca de corrent elèctric quasi ningú no ha motat gaire. I de tot plegat, dels taxis i dels talls elèctrics, el sector turístic tampoc no n'ha parlat gaire. Ningú no ha dit que això contribueix a donar una imatge de l'illa més que lamentable i que amb accions com aquestes degollen, una mica cada dia, la nostra gallina d'or i que la gent preferirà altres destins turístics abans que els nostres. Aquestes amenaces apocalíptiques les estotgen, potser també hi estotgen la virulència de la protesta, per fer front a l'ecotaxa, que ningú és capaç de veure que és per sembrar infraestructures pel demà o per rebentar una vaga de treballadors que malviuen gràcies que fan més hores que un rellotge.

Mai, potser, la foscor no s'ha convertit tan diàfanament en metàfora. Aquesta illa nostra, feta a gambades, a premudes, a singlotades ha estat víctima de les pròpies improvisacions, de les ripuntades fetes amb fil només d'embastar. Potser perquè històricament han abundat més les vaques magres que les vaques grasses, s'ha anat sempre al negoci especulatiu, al cobrar al comptat, a arreplegar la cera quan cau. L'única fórmula que han conegut. Això o la sumptuositat faraònica, de bufes. O la casa que s'esbuca o el palau de marbre, però mai la rehabilitació, les terceres vies. La dreta que ens governà no sabé dissenyar un pla de carreteres sense ripuntar l'illa d'autopistes, tampoc no sabé dissenyar un pla energètic si no anava acompanyat d'una centralota. Potser, perquè les forces vives, les que tallen el bacallà, han practicat aquesta filosofia de vida, o aquesta regla de tres, ara han acceptat callades i submises els talls elèctrics. També, per a molts d'altres, aquests talls ho ha estat, una metàfora. Les coses no anaven tan bé com aparentaven. Amb una o dues legislatures més governades per la nostra dreta aspectes bàsics de la nostra societat, com l'educació o la sanitat o el medi ambient, haurien estat com Gesa. Haurien fet figa. Haurien mostrat, urbi et orbi, les vergonyes. Però nosaltres n'hauríem patit les conseqüències.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris