nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Se non sonno matti non gli vogliamo (Si no són bojos no els volem), del refranyer popular de Trieste

Precedit per la pública denúncia del Manicomi com a institució obsoleta i antiterapèutica, feta pels usuaris i les seves famílies, però també des de les instàncies polítiques, administratives i professionals, a finals del mes passat s'anuncià l'inici de l'aplicació del PASM (Pla Autonòmic de Salut Mental) aprovat pel Parlament balear l'any 98.

Unànimement els organismes amb responsabilitat en Salut Mental, Sebasa, Insalud i consells insulars s'han posat d'acord per nomenar una Comissió Tècnica Assessora pels seus respectius professionals per dur a terme de manera immediata l'aplicació del PASM, atorgant-li plens poders, inclòs el de modificar-lo, si així ho creuen convenient.

Sens dubte és aquesta una bona notícia. Fins fa dos anys les Balears eren l'única comunitat autònoma de l'Estat sense Pla de Salut Mental i fins fa dos dies els organismes politicoadministratius responsables estaven no sols sense gens de coordinació ans manifestament encontrats.

Al nostre parer les raons fonamentals d'aquest reemplaçament en l'abordatge de la Salut Mental, hem de cercar-les en el canvi de la consciència social, en la seva evolució cultural, social i socioeconòmica en bona part externa al pensament psiquiàtric vigent. Han estat les associacions de malalts, familiars i voluntaris, les seves actuacions i creació d'una nova cultura, d'un nou llenguatge, amplificat pels mitjans de comunicació, qui han somogut les estentisses i mortíferes aigües d'un model i pràctica assistencial petrificat al llarg de molts anys. Des de la seva pròpia activitat associativa han mostrat que cal canviar els fonaments ideològics sobre els quals els vells dispositius (o la seva absència) se sustenten i les nefastes conseqüències que de la seva pràctica se'n deriven.

«Donar a conèixer el que és evident» ha presidit la seva denúncia. En primer lloc, defensar i crear consciència social dels drets inherents a la condició de persona, malalta o sana, i la conculcació constant d'aquest dret en el malalt mental per passar sense solució de continuiïtat a defensar l'accés real a aquests drets, el dret a l'afectivitat, a l'habitatge, al treball... accés només possible amb la creació dels suports sociosanitaris adients per part de l'Administració, obligada a actuar segons el principi que «qui menys té més ha de rebre».

Un segon aspecte no menys important ha estat denunciar l'aparent cronicitat de la malaltia mental vinculada a la cronicitat de les institucions i els seus professionals. La cronicitat, com la no demostrada científicament hereditat de la psicosi, i tan estretament lligada a ella, no és inherent a la malaltia sinó a la manca de recursos i dispositius adequats i a la deficitària pràctica dels professionals, empresonats per una concepció biologicista de la malaltia.

Dret a viure com a persona i esvair falses creences presideixen l'activitat de les associacions, i afegim nosaltres, són a priori que han d'estar presents en totes i cada una de les passes de la Comissió Tècnica que ha de desenvolupar el PASM i en el pensament dels responsables polítics i de gestió.

La rehabilitació i inserció del malalt mental és el repte prioritari per a tots el que tenim responsabilitats en Salut Mental en aquest començament de mil·lenni. Buidar el manicomi al temps que es creen recursos alternatius dins la comunitat, buidar-lo i tancar-lo físicament i conceptualment. L'Hospital Psiquiàtric no és sols la institució que rep la major part dels recursos econòmics i humans per complir una funció custodial i segregativa i per tant terapèuticament nul·la, sinó que ideològicament respon, com a valor segur, a la concepció biologicista de la psiquiatria. Com diu el Dr. Saraceno, el manicomi és el lloc de reproducció de la malaltia i la psiquiatria.

Ja en el 1986 la Llei General de Sanitat establia el tractament dels episodis aguts de la malaltia dins els hospitals generals i l'atenció al curs de la malaltia en dispositius comunitaris. Aquesta Llei ens porta indirectament a l'abolició dels manicomis, però també obre la porta a una nova manera de fer en el terreny de la salut mental.

La literatura especialitzada ens parla, en l'atenció al malalt mental, d'unes actuacions clíniques o dures (hard) com les que es realitzen a les unitats d'hospitalització i les USM i que tenen com a instruments terapèutics els psicofàrmacs, psicoteràpies i programes psicoeducatius (atenció al renaixement de l'electroxoc!).

Altres actuacions són les qualificades d'extraclíniques, blanes (soft), entre les quals destaquen la creació de grups d'autoajuda, la inclusió decidida del voluntariat, el foment d'associacions de familiars, malalts i voluntaris, la participació a les xarxes comunitàries existents i la creació de noves integrant-les al col·lectiu social, l'aprenentatge laboral i la creació d'empreses d'inserció al mercat laboral normalitzat.

Ambdues activitats són necessàries i complementàries, però cal fer-hi una puntualització molt imporatnt: el pes donat a unes, les clíniques, va en detriment de les altres, extraclíniques. És a dir, a més treball extraclínic correspon menys treball clínic, menys dispositius i recursos, tot a l'inrrevés d'una concepció que deroga en la psiquiatria, branca de la medicina, la major part del pes en l'atenció en Salut Mental.

S'ha dit moltes vegades que el drama per al malalt mental no és tant l'emergència d'una crisi aguda, que en pocs dies minvarà, sinó les conseqüències socials d'ella. Aïllament personal, familiar i social, trencament dels lligams afectius, cercar, trobar i mantenir una feina... entre d'altres li condicionaran tota la vida. Sense una àmplia xarxa de dispositius soft, sense una concepció assistencial clarament decantada per donar suports sociosanitaris, el malalt psiquiàtric està condemnat irremeiablement a la cronicitat, a ser investit d'una falsa identitat de malalt de per vida, a ser un receptor passiu de serveis, a ser una càrrega social i econòmica ingent i això no obstant sempre insuficient per proporcionar una vida digna (si és que hi cap dignitat en la vida obligada de pensionista de qui podria treballar).

Per acabar, resumim en quatre punts, extrets del que fins aquí hem exposat, amb la voluntat de contribuir a aquestes primeres passes del desenvolupament del PASM.

1" Participació en ple dret dels pacients i els seus familiars dins la Comissió Assessora del PASM. Són ells, des d'allò que han viscut, que introduiran no sols el sofriment patit durant anys, sinó, i sobretot, les necessitats reals i els dispositius adequats per satisfer-les.

2" El convenciment que és el principal recurs en Salut Mental són les persones, no sols el seu número, sinó la seva motivació, les expectatives que tenen respecte del seu treball, la pertinença a un projecte col·lectiu engrescador. Això ens porta a la consideració dels hidden resources, els recursos ocults, no comptabilitzats, que una pràctica que penetra i es deixa penetrar per la societat ens farà descobrir com a extraordinàriament valuosos i inexhauribles.

3" Priorització dels recursos a crear afavorint de manera decidida aquells que permeten la rehabilitació i la inserció dels malalts actualment internats sigui a l'Hospital Psiquiàtric o a casa seva. Això vol dir la creació de serveis superadors del paradigma biomèdic i per tant sanadors, preventivament i curativa com són els dispositius creats d'acord amb el paradigma sociosanitari.

Tot això ens porta a l'encapçalament de l'article. Caldrà que tots ens reconeguem un grau de bogeria per respondre a les actuals exigències: Se non sono matti non gli vogliamo.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris