nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

Els no nacionalistes

Els dos grans partits estatals, tot i que amb clar avantatge del PP, i tota la premsa de Madrid, han dividits els súbdits d'aquest estat en dues categories: els nacionalistes i els no nacionalistes. Els nacionalistes representen totes les maldats humanes i divines; en les seves files hi ha terroristes, són egoistes i malcarats, viuen cegats per una ideologia, són una colla d'il·luminats, un grup de gent que pensa que el dret a l'autodeterminació es troba per damunt dels drets fonamentals de les persones, dones i homes, que practiquen la persecució lingüística, que discriminen per raó de llengua o ètnia, no són moderns i van contra els temps d'unió i construcció europea. Per la seva banda els no nacionalistes representen totes les virtuts terrenals, són moderats, respectuosos, dialogants, dinàmics, cosmopolites, oberts, demòcrates, defensors de l'estabilitat del sistema i asseguradors, per tant, del manteniment del benestar general. En definitiva, n'hi ha uns que són els bons i uns altres que són els dolents; i no importa ser massa viu per saber qui és qui en aquest repartiment de papers. O si ho voleu d'un altra manera, n'hi ha uns que són normals i uns altres que pateixen una malaltia psicològica col·lectiva. En aquesta argumentació el discurs seria més o manco el següent: els nacionalistes viuen obsedits per la seva llengua, o per la seva bandera, o pel poder de la seva autonomia; per tant, implícitament, els no nacionalistes dirien que ells no viuen obsessionats per la seva llengua, bandera, poder... El que succeeix és que aquesta segona passa no s'acaba de fer públicament. Perquè ens entenguem, posem que un esportista d'una nació minoritzada de l'estat espanyol guanya una cursa molt important; si aquest o aquesta esportista per celebrar la victòria treu la bandera espanyola no farà un acte de nacionalisme, ja que si després algun periodista li fa una entrevista per aquest fet, aquest professional de la comunicació no li demanarà si és nacionalista. En canvi, si aquest o aquesta esportista hi treu a més a més, o únicament, una bandera de les Illes Balears, o de Catalunya o d'Euskadi, o d'allà on sigui, se li demanarà si és nacionalista. Aquest suposat cas pràctic no fa més que demostrar una vegada més que no hi ha una diferència entre els nacionalistes i els no nacionalistes, el que existeix és un intent de criminalització dels primers perquè defensen una nació que no és la nació dels segons. Afirma en Joan F. Mira que «ja fa temps que les societats humanes organitzen el progrés i la llibertat dins d'uns espais que anomenen nacions», en conseqüència, és una mentida fer veure que no es fa feina per aquest progrés i llibertat, fer veure que no es fa nacionalisme que no és més que fer aquesta feina. Si en lloc de demanar a l'esportista si és nacionalista, se li hagués demanat si se sent del seu país, o si està orgullòs de pertànyer-hi, o si fa feina perquè l'esport balear progressi, la resposta a aquestes preguntes amb tota seguretat hauria estat afirmativa. Quan se li demana si és nacionalista, gràcies a l'àmbient irrespirable que s'han encarregat de generar, la resposta ha de ser negativa, perquè d'una altra forma seria reconèixer la consciència de la pròpia anormalitat, de la raresa, de la dolentia; ser nacionalista és una cosa xereca, aixecar una bandera és fer un acte nacionalista (l'exaltació de la pròpia nació), el que passa és que el poder exterior (Madrid) amb tantes complicitats amb el poder mediàtic interior, s'ha encarregat de crear una espècie de dogma: si l'acte nacionalista és d'exaltació espanyola ja no és nacionalisme, per tant, qui ho fa ja no és anormal, rar o dolent. Vivim temps de ressorgiment del neonacionalisme espanyol, i aquest neonacionalisme s'ha marcat com a estratègia retallar l'impacte públic de les justes reivindicacions nacionals dels dits nacionalistes perifèrics, si el contingut és just el remei es troba en fer el continent, als qui ho demanen, injust. Si acabam amb la seva legitimitat ens els podrem cruspir. Juntament, amb aquest intent de debilitament de l'adversari, hi ha un reforçament de l'orgull de tot allò espanyol. Però vaja això ja hauria de ser objecte d'un altre article.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris