nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
22°

Malalts de tele

Fa devers vint anys circulava un assaig molt interessant d'Umberto Eco titulat ¿El público manipula la televisión? El cèlebre semiòtic italià sostenia que l'audiència condiciona fins a tal punt els continguts dels audiovisuals que aquells operadors que pretenen imposar els seus gusts sempre acaben fracassant. Fer una televisió d'èxit és, simplement, intuir correctament què vol el públic. Els mitjans audiovisuals es converteixen així en el reflex més objectiu que hom pugui tenir de la societat. Mirant-los se sap què pensa, què necessita i cap on va la gent. La televisió que triomfa mai no pot estar manipulada perquè la fan els mateixos espectadors.

La televisió espanyola en general està farcida de programes catastrofistes, de color de rosa i d'altres que tenen un curiós tall pseudointel·lectual, en què el coneixement dels concursants es mesura en xifres milionàries. Morbositat, intimitat i joc són els valors principals que omplen de contingut els buits de la pantalla i els buits de la gent corrent.

Però hi ha un factor intrínsec de les televisions que s'ha de tenir en compte: la guerra per les audiències. La competència fa que els audiovisuals radicalitzin els seus missatges i s'obliguin a una explotació creixent dels gusts del públic. I qui ho ha aconseguit millor que ningú és Tele 5 amb el seu Gran Hermano. Mai no s'havien donat tan altes dosis de morbositat i impudícia. Mai abans el joc no havia arribat tan lluny.

He de confessar que quan va començar a parlar-se d'aquest programa jo estava convençut que seria un fracàs. Mirau que n'estava, d'errat! Quina importància tendria saber què fan a cada instant una colla de personatges tancats dins una gàbia, vigilats permanentment per les càmeres de televisió? És que, per ventura, els seus actes no estarien condicionats pels espectadors que els observen? És que els productors no acabarien imposant unes pautes de comportament per infiltrar suspens a una situació asfixiant? Cap d'aquestes preguntes no tenia ni té cap importància. La febre del programa s'ha escampat de tal manera que fins i tots aquells que no el veuen en parlen, com faig jo ara.

Gran Hermano fa tocar de peus a terra, ajuda a comprendre el distanciament que, en tantes coses, podem arribar a tenir del món real, i ens convida a reflexionar sobre quin és el futur de la televisió.

L'audiència ja havia demostrat que li encantava penetrar en la intimitat dels famosos, però no sabíem que també estava disposada a penetrar dins qualsevol mena d'intimitat, fins i tot en la d'uns infeliços que hi renuncien per doblers. Amb Gran Hermano surten a la llum aquells buits col·lectius que, possiblement, defineixen la condició humana a partir dels seus instints més baixos. I, tanmateix, això no és criticable perquè els gusts de la majoria han de ser respectats.

El que sí és preocupant del programa és veure com la televisió pot arribar a explotar la dignitat humana quan aquesta es transforma en peça d'intercanvi. Comerciar amb la intimitat és una indecència compartida pel que la ven i pel que la compra, i fer-ho en públic és vergonyós. Però que aquest negoci ho faci la televisió i a cara descoberta és alarmant. Indica que les televisions estan diposades a extremar qualsevol mètode per tal d'aconseguir públic.

La penetració física a una actriu porno és més impactant que una escena de Gran Hermano, sense dubte. Però estam parlant de la carn. L'actriu porno no ha de despullar l'ànima; a Gran Hermano els engabiats són obligats a fer-ho. A una i a altra banda actors i observadors estan lligats per la complicitat del pecat, d'allò que no s'hauria de fer, però es fa, i d'allò que no s'hauria d'observar, però s'observa.

Gran Hermano té una gran importància per a un estudi científic, però no sobre les persones tancades, com ens volen vendre, sinó sobre la societat espanyola i sobre la televisió. Potser aquest estudi ens revelaria que, una darrera l'altra, estan emmalaltint perillosament, tot i que parlar en plural és una pura il·lusió: res no permet pensar que societat i televisió pertanyin a dos planetes distints. La societat s'emmalalteix i la televisió és la febre provocada per la malaltia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris