nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

El desvarieig del profeta

D'entrada, he de dir que Joan Pla ha comès un error greu encarregant la seva biografia a Jaume Santandreu atès que la primera qualitat que ha de tenir un biògraf és saber escoltar; una habilitat que evidentment desconeix una persona egocèntrica i narcisita: «estant en una reunió, m'avorreix molt més sentir els altres que sentir-me a mi mateix» (Santandreu dixit). Així doncs, el que havia d'esser una biografia, Joan Pla i Garcia. Vist per a sentència (Lleonard Muntaner Editor, Palma 2000), al final ha resultat ésser un nyarro, un llibre caòtic de 236 pàgines en el qual Santandreu, triplicat rere una barroera imitació dels heterònims de Pessoa, ha robat el protagonisme al seu entrevistat. I ni que sigui amb calçador hi ha ficat elements propis de la seva vida que no vénen al cas. D'altra banda, mitjançant la tècnica del ventilador ha aprofitat l'ocasió per fustigar a tort i a dret els seus dimonis personals: Biel Mesquida, Damià Ponç Ponç, Josefina Sintes, Aina Salom, jo mateix, entre d'altres. La vida de Joan Pla i García encara està per fer. Aquest personatge, que té un interès al marge de l'opinió que hom pugui tenir sobre la seva tèrbola trajectòria, haurà d'esperar una millor ocasió. En qualsevol cas, però, tot i actuant com a advocat defensor al final, Santandreu, l'ha destrossat. Ja es veia venir. Per a una persona com Santandreu que diu de si mateix: «Jo accept amb tota naturalitat que des del moment que ets un arbre fas ombra, sobretot dins un món de mates baixes», és evident qui és qui en el llibre: ell és l'arbre i Pla una mata baixa d'estepa borrera plena d'aranyó. Sembla mentida que Pla no se n'hagi adonat com aquell, de qui és conegut el seu afany de notorietat, l'ha utilitzat de pedestal per lluir-se com una «drag queen» decrèpita de club parroquial. Enmig de l'enfarfegós Tribunal Superior de l'Honra, dels desvariejos rosegats pel corc de la culpabilitat judeocristiana; enmig de tot plegat, com qui espigola ametles dins la fullaraca, jo salvaria del llibre la carta del doctor Kovacs, el moment en què Pla conta el seu viatge amb son pare cap a Amèrica, l'anècdota del travestit del Passeig Marítim i poques coses més.

Fet el comentari global del llibre, tot i acollint-me al dret de legítima defensa, passarè a ocupar-me dels qualificatius "tots ells sense demostrar" que Jaume Santandreu em dedica: «ca psicòpata», «sàdic», «ressentit», «covard», «aprofitat», «Sadam Hussein a la mallorquina», «integrista». També diu que «només escoltar el meu nom se li enreveixina la paraula», que si pogués em «fregiria els ous» i que se «sulfura» quan veu que una persona «tan intel·ligent, sensible i coherent com Bartomeu Mestre es deixa beure l'enteniment per una mala pècora» com jo. Bé, d'entrada, lluny de sentir-me ofès per aquests improperis, he dir que m'afalaguen. Francament, que tot un profeta em doni tanta importància, és una cosa que s'ha d'agrair ja que no hi ha res pitjor que la indiferència. Estaria preocupat, altrament si visquéssim a l'Edat Mitjana, més que res per allà on Torquemada Santandreu diu que si pogués em «fregiria els ous». Sortosament ja no vivim el temps de la inquisició espanyola i avui els aiatol·làs han perdut gran part del seu poder d'influència. Dit això, me pregunt: quin «pecat» he comès jo per desfermar l'anatema tremebund del profeta? Després de llegir el llibre, he arribat a la conclusió que tot el meu delicte es redueix al fet que procur sostenir les argumentacions amb documents. Diu el bocamoll a la pàg. 59: «la memòria com la recordança de la història es tornen terriblement negatives quan hom les converteix en retrets venjatius, en armes feridores. Aquesta és, sense anar més lluny, la injusta atrocitat que comet Jaume Sastre i el seus escolanets amb Joan Pla i amb qualsevol altra criatura que no llepi les seves impúdiques parts. No us podeu imaginar la memòria puntual i anecdòtica que posseeixen els sàdics i els ressentits!». Mirau per on, ara resulta que segons mossèn Santandreu, els qui fan ús de l'hemeroteca són uns «sàdics» i uns «ressentits»!

Ja sabem, doncs, què és el que provoca el pànic de Jaume Santandreu i de Joan Pla. L'any 1997, el predicador llenguerut va afirmar: «Tota persona és contradictòria, però tal vegaja jo ho som més escandalosament». I tant que ho és, de contradictori! El que passa és que el profeta està acostumat a assenyalar amb el dit les contradiccions dels altres; perd, en canvi, els estreps si algú li posa el mirall davant. La relació de Joan Pla amb l'intent de cop d'estat del 23-F plana dins el llibre d'una manera obsessiva. A pesar dels intents desesperats de negar els fets, Pla, que ara va de vellet tristoi i amorosit, s'acaba de condemnar en el diàleg de la pàg. 92: JS: «Si poguessis matar, ho faries?». JP: «No, no! Matar, mai de mai». JS: «Matar no, però, fer desaparèixer?». JP: «Home, desaparèixer... desaparèixer, sí». JS: «Qui?». JP: «Biel Mesquida». L'any 1936, a Granada, els franquistes van «fer desaparèixer» Federico García Lorca, i avui encara no ha aparegut. A Argentina i a Xile, els dictadors Videla i Pinochet van «fer desaparèixer» igualment milers de persones. Quan Joan Pla se n'adona que ha mostrat el llautó intenta fer marxa enrere: «El ritme i la sensació de joc m'han traït. Voldria matisar allò de Biel Mesquida. El meu odi dura uns pocs segons. Jo vull estimar tothom. Voldria que esborrassis la respota». El comentari que Santandreu afegeix és fulminant: «L'he tranquil·litzat amb quatre consideracions de comuni, mentre per dins el meu cap xiulava una ventada de pensaments. El tir que mata només dura un segon, però mata».

Pel que fa a la meva persona, en el llibre encara hi ha dues mentides més. En la primera Santandreu em presenta com l'instigador del «happening» del Taller Llunàtic realitzat en una taula redona de l'Obra Cultural d'Inca l'any 1994, quan de fet jo me'n vaig desvincular l'octubre de 1988, o sia, sis anys abans. En la segona diu que vaig enviar a «fregir ous de lloca» Mateu Joan de S'Arenal després d'«haver-li xuclat l'ànima». Bé, això també és fals. D'una manera voluntària i altruista, vaig escriure durant set anys centenars d'articles a S'Arenal. El desembre de 1996, després que Mateu Joan, a instàncies de López Crespí "amic coral de Joan Pla", instauràs la censura prèvia amb una nota als col·laboradors, alguns d'aquests vam decidir partir.

Jaume Santandreu té un deute pendent amb tot Mallorca; ens deu, ni més ni manco, que el seu suïcidi. L'any 1993 va jurar solemnement, en un altre gest teatral tan propi d'ell: Jur per la recordança del meu pare, la profanació de la qual només podria rentar amb el meu propi suïcidi, que D'ARA ENDAVANT, per mai de mai, no em tornaré a ficar en política. Amb cap política (UH 12.03.93). Doncs bé, a les eleccions de 1995 i de 1999, va tancar la llista d'ERC a l'Ajuntament de Manacor. Per tant, ja sap què ha de fer el profeta: pot fer les invitacions de rigor, reservar-me una cadira a primera fila, triar dia i hora, redactar l'esquela, l'epitafi que vol a la tomba, etc. Jo li assegur que assistiré de bon grat i amb un respectuós silenci a la seva immolació pública. A Mallorca, una de les coses pitjors que es pot dir d'una perosna és que no té paraula. I és sabut i demostrat que Santandreu és un comediant histriònic, un xerraire de fira, la paraula del qual "com ja va demostrar en el Comitè de Defensa de s'Arenal" no val una bufa dijuna. El dia que Santandreu compleixi els seus juraments, aquest dia serà qüestió de prendre'l seriosament.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris