nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Persuasió versus imposició

Hi ha una crítica que diríem acadèmica la pretensió primordial de la qual és la d'establir «l'estat de la qüestió»; esbrinar, fonamentar i exposar la veritat acadèmica si no la veritat científica; determinar quins són els fets, les influències, les filiacions i quins són els resultats concrets i les valoracions atribuïbles. Naturalment, aquesta crítica de tipus elevat té molt a veure amb l'erudició i "en qualsevol cas" té una certa propensió a prescindir de tot el que tengui a veure no ja amb l'actualitat sinó, fins i tot, amb la contemporaneïtat.

Naturalment, aquesta no és la crítica que eventualment es fa en els mitjans de comunicació, la qual no té cap pretensió d'embarcar-se en determinades anàlisis en profunditat, ni de fixar panorames de conjunt, ni de deixar establerts valors i cànons. No, aquesta no és la crítica que es pot fer "que té algun sentit fer" des de la premsa diària, la que en podríem dir crítica periodística, ni que sigui en pla de suplent, com en el cas d'un servidor.

Si per a la crítica acadèmica el seus mitjans bàsics són la riquesa o l'acumulació de les dades "si possible exhaustives" i el seu tractament metòdic posterior per tal d'arribar a unes conclusions que facin paret, en el cas de la crítica periodística el que compta és l'atenció envers les novetats i la seva promoció, amb ànim també constructiu (però a un altre nivell, més elemental i tal vegada més radical), mitjançant la persuasió.

És cert que la crítica acadèmica hauria de tenir alguna petita consideració per a la pedagogia "almanco en un nivell ideal" però aquesta consideració o preocupació, en la pràctica, no està gairebé mai a l'altura de la preocupació persuasiva de la crítica de la premsa diària, encara que aquesta es faci sovint sobre la marxa, amb inevitables presses, amb alguna inevitable concessió a la superficialitat.

Bé, ha arribat el moment que cal confessar la meva preferència per la crítica merament persuasiva enfront de la crítica més il·lustrada, que sens dubte actua a més llarg termini. No per una qüestió de virtut o qualitat, evidentment, sinó per una qüestió d'eficàcia, per una qüestió d'ordre pràctic molt elemental. La primera cosa que necessita tot text literari és esser llegit. La promoció de la lectura és una de les tasques de promoció cultural realment bàsiques (i, possiblement, de les menys reconegudes, a hores d'ara). I la promoció de la lectura no es fa cantant les seves lloances de manera abstracta; la lectura es promou promocionant lectures concretes, llibres concrets, poemes concrets. No hi ha altra forma.

Segurament és cert que la lectura no es pot imposar "malgrat, a nivell escolar, un no tengui gens clar que no es pogués fer més per a fomentar l'hàbit a través de la pràctica festiva d'algunes lectures concretes, ben seleccionades. Perquè se suposa que els mestres, o els professors en general, haurien de ser, sobretot, uns grans agents persuasius, uns grans persuasors, si m'és permès el neologisme o l'anglicisme. Tanmateix, diuen que corren molt mals temps per a l'ensenyament secundari; sembla que hi ha una crisi vergonyosa de respecte envers els ensenyants que limita de manera brutal la seva tasca. Però també és cert que el respecte s'ha de guanyar i que no el pot garantir cap títol. En tot cas, si per les raons que siguin no es poden esperar més iniciatives a favor de la lectura o les lectures, a nivell individual, tal vegada la Conselleria d'Educació i Cultura podria introduir en els plans d'estudis corresponents algunes activitats estimuladores, encara que fos fora dels horaris obligatoris "o de les activitats obligatòries", amb caràcter optatiu. Promocionar la lectura és una de les millors formes "si no la millor" de promocionar la llengua. El que no es pot fer, o no convé que es faci, obligatori, sempre es pot promocionar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris