cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
14°

Els garrons d'en Tarzan

No hi ha dubte que, com a mínim des del punt de vista de l'oratòria, la humanitat convergeix vers allò que podríem anomenar una societat més justa i solidària. Ningú, perdonau"me el tòpic, no és racista ni altres herbes més incorrectes políticament. (Tot i que la membrana d'en parlar de mi no ric sigui més inexpugnable que el presidi d'Alcatraz i, massa vegades, la mesura de totes les coses, però ara no parlam d'això!). Deia que la humanitat avança si més no des de l'òptica de la semàntica. Cosa que hem pogut observar amb el vocabulari d'en José María García. Si fa dos anys, contra Nigèria, se saltejaren frases tan èpiques com «això és una berena de negres», ara, s'ha estat una mica més circumspecte. Certament, l'ocasió ho mereixia, el rival era la civilitzada "malgrat els víkings" i freda Noruega, i a més es comptava amb l'antecedent de la monumental esculada del dia de Nigèria on amb un quart d'hora s'esvaïren totes les glòries hispanes. D'aquí que el mostruari verbal d'en García fos més mesurat, menys eufòric i fins i tot a l'hora de trobar una metàfora per significar com era d'obscur el panorama de la selecció espanyola, en comptes d'anar a l'acudit fàcil i entenedor per tothom, però que potser hauria estat una mica racista, el superperiodista cercà el referent de l'home blanc que camina descalç per la selva i, en conseqüència, tot i que mai el cinema no ens els fregà pels morros, devien ser ben bruts: els garrons d'en Tarzan. La imatge queda bé estèticament, és un xic enginyosa i, si sabés què vol dir, per ventura m'auguraria a afirmar que, fins i tot, és una mica kitsch.

Per al nostre esdevenir nacional també, aquesta setmana, per si de cas no en tinguéssim prou tant a dins com a fora, s'hi han afegit dos elements que ho són, com els garrons d'en Tarzan. I mai tan ben trobada la metàfora, perquè Tarzan era bell, civilitzat dins la selva, roussonià. Però, segons suposa en García i que mai les càmeres de cinema no ens han mostrat, té els seus punts negres: els garrons. El nomenament d'Enrique Múgica com a Defensor del Pueblo té aquest caire. Aparentment el seu nomenament ho és, roussonià: la presumpta preparació professional ha passat per damunt de la seva ideologia política. El PP ha quedat com un senyor nomenant un exministre socialista. Ara bé de les declaracions que vaig sentir a Catalunya Ràdio, es desprèn ben fàcilment que els qui no combreguen amb una determinada idea d'Espanya ho passaran magre per tenir el seu suport i el seu emparament. D'entrada pren com una autoafirmació de les seves idees el fet que ni els nacionalistes bascos ni els d'ERC el votin a favor. Diu, tot vanagloriant"se'n una mica, que això li demostrà que està en el bon camí perquè aquests, els nacionalistes, no volen la Constitució o volen eixamplar"la més enllà dels límits impensables si no es vol caure en una heretgia secular. Amb aquest esquer els taurons que es dediquen a queixalar"se des de qualsevol punt de vista i amb qualsevol argúcia i estratègia tot allò que ells anomenen dissidència de pensament, d'obra o omissió ho tendran fàcil, d'esperellingar encara més la carnassa.

I parlant de taurons, ens trobam amb el segon garró de la setmana. Una sèrie d'organitzacions, darrere les quals hi ha la mà peluda i vella d'en Vidal Quadras, han muntat una croada contra els reglaments lingüístics de certes universitats catalanes. Vidal Quadras, com un bon salvatge, com un Tarzan que no mostra els garrons, ha canviat d'estratègia. Ja no desbarra, no provoca, cosa que li donava poc rèdit polític. Ara actua. Aprofita els jutges inexperts o poc proclius a la nostra causa per presentar denúncies. Ell queda com un senyor entre els bastidors d'unes sigles que sonen com a música celestial o, com a mínim, com a encobeïdores de justes causes, mentre els altres, togats o no, fan la feina bruta.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris