nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
14°

Mesuradors antics, realitats noves

La crisi del 1973, aquella dels preus del petroli que deixà tota Europa perplexa davant la pujada continuada de la font d'energia, deixà unes seqüeles en l'imaginari econòmic de la població que avui encara perduren. Aquella crisi provocà la contracció del mercat, l'aparició de l'atur com un problema que ha acabat per ultrapassar l'àmbit economètric, les noves energies i l'entrada en el vocabulari quotidià de conceptes com rpc, pib, ipc, irpf... L'economia, fins aleshores una ciència per a comptables, podia ser entesa per qualsevol i les societats passaven a ser valorades en funció d'aquests índexs economètrics.

La interiorització tengué tant d'èxit que avui qualsevol es mira els països del món atenent a una taula on no hi apareixen factors com el clima, la situació, els paisatges, l'aprofitament dels recursos, les densitats... És cert que, de forma molt genèrica, sentim a parlar de desertització, desforestació, urbanització, contaminació acústica, visual...

Si en els anys 80 les mesures per avaluar el nivell de vida de la població eren exclusivament economètriques avui hauríem de trobar-ne d'altres "com ja ha fet l'ONU per mesurar el desenvolupament" que ens parlin d'adequació del nivell de vida i impacte sobre el medi on ens movem. Si encara feim servir rpc i pib ens podem arribar a creure que cadascú de nosaltres, un a un, som rics perquè la renda és elevada. Em fa gràcia trobar algú que se sent satisfet de viure a una ciutat on el preu del metre quadrat és caríssim, els vehicles per 1000 habitants són més de 800, el consum d'aigua és el més elevat de l'Estat, amb una companyia municipal que es creu que el seu negoci és vendre aigua. És aquesta la satisfacció del masoquista? Què té de còmode viure a un lloc on per força, un dia o l'altre, hem d'acabar tots passant per un coll de botella?

El món ha canviat, les energies, la feina i nosaltres, en canvi, seguim fent servir conceptes i idees d'altre temps. Tanmateix si això és així "conceptes noucentistes per realitats vintcentistes" és, perquè no deu ser gens fàcil trobar els mesuradors que ens posin a l'abast la idea de la sostenibilitat.

I és més, ser sostenibles implica ser conscients i ser crítics, dues formes de ser ciutadà que exigeixen compromisos. Res de l'altre món, simplement mirar les coses amb una mica d'atenció. Amb això bastaria.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris