cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
19°

Temps de paradoxes

Darrerament, cada setmana ens sorprèn alguna actuació paradoxal dels protagonistes de la política. La dimissió del conseller Mayol, per exemple, és ben peculiar, si és que no admetem aquella simplificació grollera que diu que tot allò que no mata engreixa. D'entrada, és un obús a la línia de flotació del president Antich, disparat per un partit que, en teoria, li fa costat. Ja sabem que els socis del Pacte són els autèntics protagonistes dels nomenaments dels consellers de les àrees que tenen assignades, però no costava gaire fer com si fos el President qui tengués la potestat de designar els càrrecs del govern. De retruc, el canvi ha avortat l'anunciada i necessària remodelació de l'executiu. L'evidència de la poca autoritat del President és un espectacle que els seus aliats li haurien d'evitar: l'oposició del PP ja se n'encarrega, de punyir dins les febleses del seu lideratge. Tampoc no s'entén el capteniment contradictori dels seguidors del PSM davant l'eliminació del seu conseller. Si el partit hagués organitzat una campanya per fer costat a fons a Joan Mayol, amenaçant que si Antich el destituïa romprien el Pacte, és ben previsible que militants i simpatitzants haurien aparegut, irats, defensant aquesta opció. El PSM finalment ha triat fer el contrari i ha destituït en Joan Mayol, però tots aquells que haguessin defensat incondicionalment la seva continuitat ara estan cofois amb la seva destitució. Un dirigent que és aplaudit tant si diu blanc com si diu negre pot estar ben satisfet d'haver aconseguit una adhesió tan unànime dels seus seguidors. Aquesta qualitat tan excepcional només ha estat a l'abast del president Núñez en els seus millors temps, o d'alguns líders que han sabut traslladar a partits democràtics la disciplina fèrria que caracteritza les organitzacions comunistes.

La segona paradoxa d'aquests dies és l'intrigant criteri seguit per ETA per triar les seves víctimes. La darrera, a més de ser del PP, simpatitzava obertament amb el sindicat nacionalista ELA. I la penúltima, a més de ser del PSOE, havia impulsat la implantació de l'euskera i estava casat amb una militant d'Eusko Alkartasuna. En qualsevol cas, per dir-ho d'alguna manera, aquestes dues víctimes no tenien, precisament, un perfil tan net com el de Carrero Blanco. Aleshores, hem de concloure que la lògica dels fets al País Basc és tan complexa que no la podem captar, o és que ETA ha perdut tot contacte amb la realitat i pensa que la solució serà millor i més pròxima com pitjor vagin les coses. La tàctica d'irritar i posar-ho molt difícil al nacionalisme majoritari només pot tenir una explicació certament enrevessada. Però ara la paradoxa és, segons sembla, la norma arreu.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris