algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
17°

Metaperiodisme

A part de la pluja i del que cadascú tingui al cap, potser algú altre trobarà a faltar més i més freqüents exercicis de metaperiodisme. Amb aquest terme allargat "metaperiodisme" vull anomenar la reflexió, pública, manifesta, en veu alta, sobre la feina del periodista, la mirada paral·lela al propi quefer que tampoc no és gaire comú en altres feines, la reflexió sobre si tots els qui ens expliquen cada dia com és la realitat tenen algun tret en comú. Es fa poc metaperiodisme "i el poc que es fa es redueix al periodisme escrit", potser perquè els qui l'haurien de fer, els periodistes, van perdent, més enllà de la marca empresarial, qualsevol signe d'identitat, o perquè en el procés de voladura de bona part de les seves eines de treball, les paraules, el mot periodisme ja no significa res, perquè tothom és periodista, des del Gran Wyoming fins Michel, des del científics que davallen periòdicament als diaris per divulgar-nos els seus coneixements fins les esporàdiques estrelles de la borsa que miren d'aconsellar-nos, sempre sense gaire convicció. Tothom, i per tant ningú, és periodista, i l'origen d'aquesta situació no té res a veure amb la mort de l'invent, totalitari i ridícul, del carné professional "una antiga victòria entre tant monopoli com encara ens colla", i sí amb la multiplicació, fins al paroxisme, d'allò que ha arribat a ser el periodisme, un mot que ja ho vol dir tot, això és, res. El periodisme d'informació, i de desinformació, va anar creixent amb el periodisme que mira d'empènyer la política "en diverses direccions", amb el periodisme d'scoops, de primícies, de notícies bomba, que inicià el Watergate i que tots els, ai, periodistes, encara encalcen en somnis, amb el periodisme d'investigació, amb el periodisme de serveis "que ens aconsella on podem sopar i quin cotxe ens convé, entre altres coses", amb el periodisme d'entreteniment que ens permet vigilar la salut o viatjar sense moure'ns del sofà, i amb el periodisme d'opinió, i amb el que ens subministra "si volem, i també si no volem, perquè la qüestió és adonar-se'n "petites dosis d'ideologia o de literatura. Tots aquests productes, i molts més, són cada dia als diaris, sense que l'acúmul cridi l'atenció ni ofegui ni cansi ningú, ben al contrari. Permeteu-me un exemple, personal: la setmana passada vaig poder fruir d'un esplèndid article, a les pàgines d'opinió d'un diari de pes, sobre l'entendridor i llampant descobriment que l'univers és pla, article que, a propòsit, vaig llegir assegut a una terrassa mentre a la taula del costat tres jovenetes reien i parlaven de rímmels i de llapis de llavis. (No sé del cert si l'univers és pla, però prou curiós sí que ho és). Per ventura aquesta diversitat, que garanteix la supervivència i multiplica, o manté, almanco, els lectors i els oients, ha fet treballosa i arriscada aquesta reflexió sobre el quefer del periodisme, o potser l'ha impedida la manca de temps, o potser sí que algú l'està fent "els editors, els sociòlegs, els mateixos lectors" sense que acabi d'aparèixer als nostres ulls. Fins i tot tindria defensa l'opinió que qui realment fa metaperiodisme és cada lector, aprofitant allò que obté al diari, o a altres mitjans, per formar-se una pròpia opinió, tot forçant el diàleg entre el que diuen els altres i allò que té al cap, les conviccions, les idees, les experiències. El diàleg, repetit i nou cada dia, amb un mateix i amb els altres, mai no arriba a ser definitiu, i seria massa pretenciós bastir-hi una teoria definitiva, ni que sigui perquè a cada milió de reporters li correspon un Larra, o un parell de Woodwards i Bernsteins, que arriben al dia següent i a l'altre i a l'altre i passen a la història, tot contribuint que el periodisme sigui alguna cosa ferma per davall d'aquesta multiplicitat que tenim a l'abast cada dia, i no diguem els caps de setmana. El millor metaperiodisme és continuar sortint cada dia: aquesta és la lliçó que, com sempre, ens dóna el lector, i que és obligat agrair. A la fi, per a qualsevol gremi, justificar la pròpia feina sempre és el pròleg d'una extinció, i si ningú no sap amb seguretat si els transgènics són perjudicials o no resulta un poc ingenu exigir la resposta als periodistes, i encara més fer-ho com a pròleg sobre què en pensen, del seu ofici.. També és possible que hi hagi un punt de comoditat en aquest silenci: tothom viu més tranquil sense mirar cap a dins, dirigint la mirada cap allò que passa a l'Ajuntament o al Pakistan. Aquí, com en tots llocs, reflexionar és més necessari i assenyat que concloure, i sempre ens quedarà el consol de trobar en el diari que sortirà demà allò que no hem trobat en el d'avui.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris