algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
17°

Créixer

Ara que vendrà l'estiu, l'estiu de veritat, i ens tornarem a ofegar em deman què hauria de passar per fer veure que aquest creixement ens durà al col·lapse. Jo entenc, i fins i tot compartesc, que en els inicis del nostre enriquiment dels seixanta, era important la idea de domesticar la natura, fer-la transitable als europeus que cercaven l'escalfor del sol. Segurament hi havia, en la ment d'aquells mallorquins primerencament turístics, les ganes de sotmetre als seus interessos un medi geogràfic que fins aleshores s'havia presentat com a molt hostil. Ser agricultor a Mallorca no era fàcil ni còmode ni gratificant i això era així des de feia temps i temps. Qualsevol pagès jove dels seixanta havia sentit contar als padrins les adversitats que havien vençut o que els havien vençut, als pares els havia vist sempre fer feina, feina i més feina i ell mateix havia començat a fer-ne sent un nin. Mai no ha estat bo de fer ser pagès a Mallorca; ni la terra ni els senyors ho han posat gens fàcil, aquests mateixos senyors que avui es fan els ofesos. Això explicaria l'antipatia pagesa pel «llonguet» i les ganes de posar a «treballar» una terra que històricament es resistia a donar fruits. D'això, emperò, ja n'han passat molts d'anys, encara que són majoria els mallorquins que els agrada creure que podem créixer més, ser més rics, atreure més inversors com si no ens haguéssim mogut d'aquells orígens. Sovint he pensat, per què és tan mal d'admetre per part de sectors amplis de la població moderar el creixement. Imagín que si això no és possible és per mor que les elits econòmiques, aquelles que sempre tothom vol imitar, segueixen pressionant sobre el territori alhora que es globalitzen en el sentit que escampen geogràficament les seves inversions més enllà de les Illes Balers. Si mai les coses vénen mal dades a Mallorca hi haurà una minoria de privilegiats que tendran on anar per recuperar-se. I la resta? És a dir, i tots els que haurem de seguir vivint aquí? L'única sortida és la sostenibilitat i per promoure-la necessitam armar-nos d'eines culturals entre les quals la comunicació és del tot necessària. Precisament el que s'ha de comunicar és que combinar desenvolupament econòmic i capacitat de sustentació és possible. Avui potser és difícil admetre la sostenibilitat pel que té de compromís personal, però encara no fa massa anys, en el temps de la cultura d'austeritat, n'hi havia més que ho eren de sostenibles, encara que era una sostenibilitat imposada per circumstàncies exteriors: la misèria, el mal repartiment de la riquesa, la manca d'espais per a l'oci, el pes feixuc de la moral catòlica... Com fer una feliç assumpció de la sostenibilitat? Potser això és el que manca en la difusió de la nova cultura, la capacitat per popularitzar-la sense que es faci necessari que el perill ens assetgi. Tanmateix som en el pitjor moment, perquè som en el moment de la transició, el conflicte, l'oposició i l'escepticisme. És en aquest maremàgnum on hem de saber trobar la força que ens traslladi cap al nou destí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris