cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
25°

L'escriptura i el ressentiment

Sens dubte, l'escriptura té qualque cosa a veure amb el ressentiment. I la cosa ve d'antic; darrerament, en tot cas, no ha minvat gens, almanco entre nosaltres. L'escriptura espera sempre ser llegida; l'escriptor espera sempre ser llegit "o que els textos que conforma siguin llegits. L'escriptura va sempre dirigida a l'altre; vol manifestar, comunicar, posar en evidència, donar testimoni. Per molt que, per descomptat, l'escriptor actuï amb quasi plena llibertat. Adreçar"se a altri no vol dir estar condicionat per les expectatives d'altri. Perquè escriure per a altri no significa "o no té per què significar" dependre de ningú més que de la veritat. De fet, l'escriptor vertader, l'escriptor de raça, ni tan sols té inconvenient de donar testimoni en contra seu. El que s'ha de dir s'ha de dir, perjudiqui a qui sigui. Dir el que políticament pot resultar més rendible, no deixa de ser una vergonya.

El que causa el ressentiment de l'escriptor és la manca de recepció de la seva escriptura. Aquesta manca d'acollida o recepció, massa sovint és pràcticament inevitable. La capacitat de recepció del públic lector sempre és limitada. De fet, el mateix públic lector ja és, de per si, molt limitat per a determinats tipus d'escriptura. Un cas extrem és el de la parenta pobra, el de la poesia. En el cas de Cavorques, podríem asseverar que el més freqüent és que el 75% o el 80% "si no més" del públic lector de l'obra d'un poeta estigui format per col·legues del ram. Això fa que les xifres de vendes siguin tan i tan esquifides. Això fa que l'edició de la poesia sigui pràcticament inviable si no es compta amb algun tipus d'ajuda oficial. I, naturalment, com es distribueix aquesta ajuda oficial decisiva és també "o pot esser freqüentment" una altra font de més ressentiment.

Els mateixos premis literaris "al capdavall una altra forma d'ajuda a l'edició i a la difusió de l'obra" també són una altra font de ressentiment. Perquè els premis no poden acontentar, òbviament, tothom; si es dóna satisfacció a un, automàticament es dóna peu al descontent de vint"i"un.

Tot garbellat, sembla obvi que la immensa majoria dels escriptors "sobretot els que conram el tan fotudíssim gènere poètic" com a mínim passem per alguna època de ressentiment, quan no ens hi trobam instal·lats pràcticament de per vida. Per tant, la condició freqüentment ressentida del poeta no correspost, que està cansat de presentar"se a premis i més premis sense aconseguir mai veure reconeguda la trajectòria del seu esforç d'anys i més anys, aquesta condició ressentida "dic" tal vegada ja no ens hauria d'inquietar gaire, precisament pel fet de resultar quasi típica o arquetípica de la condició del lletraferit aprenent de poeta. Però aquesta situació ens pot fer topar amb una altra de pitjor. Perquè si el ressentiment sempre és un obstacle per al millor desenvolupament de la personalitat de l'escriptor "i de la persona en general", quan la cosa comença a emputar"se de veritat és quan comencen les comparacions i, ben concretament, quan un escriptor determinat es comença a considerar com a més marginat que els altres. Si hem d'acceptar la nostra condició de perifèrics o marginats en relació amb la societat "disposem o no del darrer i més avançat utillatge informàtic", el que no hauríem d'acceptar mai és considerar"nos manco reconeguts, manco acceptats, manco llegits, que els altres companys d'ofici o de cabòria. Ressentits, ho podem ser tots. Trobar"nos tals encaixa perfectament amb la lògica de la situació. Quan la cosa realment s'emputa i s'han d'encendre tots els llums vermells dels semàfors de la consciència és quan un comença a sentir"se com el més ressentit de tots els ressentits, com a més ressentit que els altres. Perquè això fa que un es giri contra els altres ressentits. I és contra els ressentidors, si de cas, que hem de girar"nos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris